El 12 de maig, Catalunya es trobarà en un moment crucial. Les pròximes eleccions podrien significar un canvi dràstic en el rumb polític de la nació. L'independentisme, que s'ha mantingut en el govern de les institucions catalanes des del referèndum de 2017, de manera gairebé miraculosa, podria estar a punt de perdre aquest control. Aquesta situació, lluny de ser una mera qüestió de partits, es converteix en un simbolisme carregat de futur: el possible final d'una època.
La paradoxa que es dibuixa en l'horitzó no és menor: un dels dos principals partits independentistes, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o Junts per Catalunya, podrien ser els que facilitin la investidura d'un president unionista com Salvador Illa. Aquest escenari no només qüestiona qualsevol possibilitat de recosir del bloc independentista, sinó que també podria interpretar-se com una renúncia a l'objectiu de la independència, almenys des de la perspectiva actual.
La disjuntiva que encaren ERC i Junts és complexa. D'una banda, s'han mantingut com a baluards de l'independentisme en un panorama polític extremadament polaritzat, i han aconseguit mantenir el control de les institucions catalanes en circumstàncies especialment adverses que avui es mantenen. No oblidem que, en aquestes eleccions, un partit no pot presentar el seu líder per estar inhabilitat, i l'altre ha de fer campanya des de l'estat francès per estar exiliat.
D'altra banda, les estratègies i visions de futur divergeixen, posant en relleu les tensions internes que provoquen una falta de consens crítica en moments clau. Si els resultats electorals no els són favorables, podrien optar per una postura pragmàtica, recolzant un candidat unionista amb l'esperança de retenir certa influència política, encara que això impliqui sacrificis ideològics substancials.
Què significa realment aquesta potencial renúncia per al futur de l'independentisme català? No és només la pèrdua d'un control administratiu; és també un possible canvi en la narrativa de l'autodeterminació que ha sostingut el discurs polític durant almenys dues dècades. Alhora, l'impacte d'una decisió així no es limitaria al panorama polític, sinó que repercutiria en la percepció internacional del moviment independentista.
En aquest context, els ciutadans ens trobem davant una cruïlla que definirà no només la pròxima legislatura, sinó potencialment la trajectòria futura de la lluita per l'autodeterminació. És vital, doncs, que la reflexió i el debat s'aprofundeixin en aquests dies previs a les eleccions, reconeixent la gravetat i les repercussions de cada vot.
El futur de Catalunya està, una vegada més, en mans dels seus ciutadans. Que aquesta cita electoral sigui vista com una oportunitat per reafirmar els principis que guiaran el país en els propers anys, sigui quin sigui el camí que es decideixi seguir.