Quan Pedro Sánchez va decidir moure's per mantenir-se en el poder, va fer concessions que ningú no ens imaginàvem que faria. Tampoc no creiem en la capacitat de l'estat espanyol d'entomar-les, digerir-les i metabolitzar-les. Per un moment, semblava que l'edifici institucional bastit durant la Transició trontollava i que –per fi– una altra Espanya era possible, una que acceptés la diversitat i fes els canvis necessaris perquè catalans i bascos s'hi trobessin més o menys còmodes.
Aquests dies, però, ens hem despertat del somni. Les dues grans columnes de l'Espanya postfranquista, el PP i el PSOE, han tornat a posar-se d'acord per mantenir l'statu quo i recordar-nos que, per més concessions que facin a catalans i bascos, l'estructura unitària de l'estat no està ni estarà en discussió. Es poden barallar i fer-se totes les males jugades imaginables, però el moll de l'os de l'estat ideat per la concòrdia entre feixistes i demòcrates després de la mort del sàtrapa romandrà intocable.
La Justícia és la millor mostra del model d'estat construït a partir de la Constitució de 1978. És un cos únic per a tot l'estat, com l'exèrcit. La Justícia a Catalunya és una justícia espanyola, com els militars del Bruc són l'exèrcit espanyol i no són cap exèrcit català. És la pedra fonamental de l'estat espanyol, i el seu control tornarà a mans dels dos partits sistèmics, un cop acabat el segrest per part del PP, que ha acabat cedint a la pressió europea. Els partits han tornat a proposar candidat a Consell General que responen a fidelitats partidàries més que no a una trajectòria jurídica impecable.
Obrim els ulls. Res no ha canviat. Recordem com PP i PSOE es van posar d'acord en un cap de setmana per reformar la Constitució i introduir-hi la preferència de cobrament dels creditors internacionals per sobre de qualsevol altra despesa o inversió. O quan van acordar l'operació d'encobriment i substitució del cap d'estat enmig d'una ferum insuportable de corrupció. O quan van decidir aplicar il·legalment l'article 155 de la Constitució a Catalunya. D'exemples, n'hi ha un munt. PP i PSOE sempre acabaran pactant el que faci falta per mantenir dreta l'Espanya de 1978, que continua sent una, però que cada cop és menys gran i menys lliure.