Ara fa tres anys, PSC i ERC van ser les dues formacions més votades. L’esquerra d’obediència espanyola i la d’obediència catalana foren, en les darreres eleccions al Parlament, i en les comicis amb la participació més baixa, les que van rebre més confiança dels electors. Eren els primers comicis post pandèmia: Esquerra Republicana, amb la conselleria de Salut del Govern; i, el PSC, amb el candidat que n’havia estat ministre del govern d’Espanya, de la gestió, de la pandèmia.
ERC i Junts van donar un crèdit de confiança sense límit a Pedro Sànchez en la moció de censura. I Esquerra va exigir diàleg i negociació. I amb més o menys convenciment, el govern Sánchez hi va accedir. El diàleg, en política, no vol dir renúncia ni claudicació. És el pas previ per a la negociació. I l’ajustat marge de vots de més d’Esquerra respecte Junts també el vam haver llegir com que els electors demanaven diàleg.
Segurament, aquella va ser una victòria amarga, per a Salvador Illa, perquè l’independentisme va demostrar que es mantenia tossudament alçat, per això majoria a la Cambra catalana. Però per fer què? Perquè si bé és cert que l’independentisme havia estat més majoritari que mai, no ho és menys que també estava més desgastat que mai. La fotografia del 2017 no era la del 2021. La campanya, més que contraposar i discutir idees i propostes, fou tot un seguit de retrets i d’acusacions de cara a possibles pactes. Pactes que, amb el resultat, es van haver de fer.
Junts es va passar aquella campanya amb retrets a ERC respecte la gestió de la pandèmia, com si no hagués estat partit de govern, i també respecte les negociacions amb Madrid. Aquella la nit, amb el resultat d’urnes, era evident que calia diàleg. Diàleg entre nosaltres perquè 74 diputats a favor de la independència un govern de progrés a Madrid els havia de tenir en compte. Llavors, més que l’any 17, l’Estat havia de començar a tenir coll avall que Catalunya s’havia d’escoltar. Perquè si l’independentisme creix eleccions rere eleccions, la democràcia vol dir respectar i atendre les voluntats dels electors.
Una majoria independentista sempre el farà inevitable, el diàleg amb l’Estat. Avui el diàleg l’obliga la necessitat de Pedro Sánchez. Aquí, però, l’independentisme de govern hauria d’haver tingut una sola veu, però a les portes de nous comicis, ja hem vist com ha acabat el govern d’ERC i de Junts. Llavors, per què torna a demanar unitat el president Puigdemont quan anuncia la seva candidatura?
Aquesta que s’acaba hauria d’haver estat una legislatura en què l’independentisme hagués hagut d’assentar lideratge, cara endins i cara enfora. I unitat d’acció respecte a l’adversari. I no ho hem aconseguit. Aquí s’entra i se surt del Govern com de la botiga. I els pressupostos enlaire, com els globus. I el ciutadà ho llegeix com una actitud de poc respecte institucional. Si aquesta que ara comença ha de ser una campanya com la darrera, que els adversaris resulta que hem estat nosaltres entre nosaltres, només demostrem que no li fem notar a l’Estat la seva forta repressió política, econòmica i social contra Catalunya. Si no acabem amb la política de les emocions i activem la de l’acció, tot això s’enroca.
ERC i Junts van donar un crèdit de confiança sense límit a Pedro Sànchez en la moció de censura. I Esquerra va exigir diàleg i negociació. I amb més o menys convenciment, el govern Sánchez hi va accedir. El diàleg, en política, no vol dir renúncia ni claudicació. És el pas previ per a la negociació. I l’ajustat marge de vots de més d’Esquerra respecte Junts també el vam haver llegir com que els electors demanaven diàleg.
Segurament, aquella va ser una victòria amarga, per a Salvador Illa, perquè l’independentisme va demostrar que es mantenia tossudament alçat, per això majoria a la Cambra catalana. Però per fer què? Perquè si bé és cert que l’independentisme havia estat més majoritari que mai, no ho és menys que també estava més desgastat que mai. La fotografia del 2017 no era la del 2021. La campanya, més que contraposar i discutir idees i propostes, fou tot un seguit de retrets i d’acusacions de cara a possibles pactes. Pactes que, amb el resultat, es van haver de fer.
Junts es va passar aquella campanya amb retrets a ERC respecte la gestió de la pandèmia, com si no hagués estat partit de govern, i també respecte les negociacions amb Madrid. Aquella la nit, amb el resultat d’urnes, era evident que calia diàleg. Diàleg entre nosaltres perquè 74 diputats a favor de la independència un govern de progrés a Madrid els havia de tenir en compte. Llavors, més que l’any 17, l’Estat havia de començar a tenir coll avall que Catalunya s’havia d’escoltar. Perquè si l’independentisme creix eleccions rere eleccions, la democràcia vol dir respectar i atendre les voluntats dels electors.
Una majoria independentista sempre el farà inevitable, el diàleg amb l’Estat. Avui el diàleg l’obliga la necessitat de Pedro Sánchez. Aquí, però, l’independentisme de govern hauria d’haver tingut una sola veu, però a les portes de nous comicis, ja hem vist com ha acabat el govern d’ERC i de Junts. Llavors, per què torna a demanar unitat el president Puigdemont quan anuncia la seva candidatura?
Aquesta que s’acaba hauria d’haver estat una legislatura en què l’independentisme hagués hagut d’assentar lideratge, cara endins i cara enfora. I unitat d’acció respecte a l’adversari. I no ho hem aconseguit. Aquí s’entra i se surt del Govern com de la botiga. I els pressupostos enlaire, com els globus. I el ciutadà ho llegeix com una actitud de poc respecte institucional. Si aquesta que ara comença ha de ser una campanya com la darrera, que els adversaris resulta que hem estat nosaltres entre nosaltres, només demostrem que no li fem notar a l’Estat la seva forta repressió política, econòmica i social contra Catalunya. Si no acabem amb la política de les emocions i activem la de l’acció, tot això s’enroca.