El PSC ha guanyat a Catalunya seguit del PP en el recompte de vot exterior de les eleccions del 23 de juliol ocorregut avui divendres 28. Els partits independentistes han quedat per darrere d’ells, a causa de la campanya d’abstenció que ha reduït la participació exterior a menys del 10% de la participació espanyola, quan tradicionalment era uns punts més alta que l’estatal justament.
 
És a dir: si fos pel vot exterior, el PP seria la segona força política de Catalunya, amb la meitat dels vots dels socialistes, però ben per davant dels partits catalans i de Sumar. De fet, un primer anàlisi ens permet deduir que el vot del PP i de Vox s’alimenta de la desfeta de Ciutadans. I sobretot, també a fora, els socialistes han estat els grans beneficiats de la campanya d’abstenció promoguda per sectors de l’independentisme per castigar-ne els partits, dels qui també s’enduu alguns vots cap al sac.
 
Quan l’any 2011 PP i PSOE van aprovar amb el suport de CiU la introducció del vot pregat a la llei electoral a Madrid, possiblement no s’imaginaven que aquell canvi a la LOREG enfonsaria la participació electoral de tot un Estat. A Espanya, com en altres països tradicionalment emissors d’emigrants, com ara Portugal, França i el Regne Unit, el vot exterior té un sentit no només pel volum d’aquest segment de la població, que emigra sobretot per motius laborals (fora de la fugida per la guerra i el Franquisme, en el cas espanyol).
 
El vot pregat va condemnar el vot exterior de tot l’Estat a l’extinció de manera fulminant: del 31,88% de participació en les eleccions de 2008, la participació es va estimbar al 4,59% a les primeres eleccions amb vot pregat el mateix any 2011 de la seva aprovació. El màxim es va assolir el 2019, amb un 6,85% dels vots. La participació aquest 23 de juliol, un cop eliminat el vot pregat, és de només el 10% dels 2,3 milions d’espanyols registrats al cens permanent exterior CERA.
 
Fa anys que insisteixo en el fet que si ens reuníssim tota la Catalunya exterior formaríem la segona ciutat del país després de Barcelona; i això, comptant només els inscrits a consolats, perquè si hi afegíssim els qui mai s’hi inscriuen, una gran majoria dins la UE gràcies a Schengen, estaríem rondant el mig milió de catalans residint a fora.
 
El trist 10% de participació de ciutadania exterior de tot l’Estat respon a la manca de confiança cap a un sistema que ha arribat sens dubte tard i malament. Tard, perquè els polítics han tardat més d’una dècada a retornar-nos als expatriats l’exercici no obstaculitzat d’un dret fonamental com és el dret de vot, que hauria d’estar garantit en qualsevol democràcia. Tard, com, per cert, han arribat passada l’hora del recompte els vots des dels consolats per exemple a Cantàbria, on per poc la Junta Electoral no l’autoritza. L’esforç de centenars de votants hauria pogut tornar a acabar a la brossa. I això que la culpa és de la mateixa administració estatal que organitza i desplaça els vots que ella mateixa ha de recomptar. Surrealista.
 
Tard, però sobretot malament, perquè el sistema acordat va deixar fora solucions que França i el Regne Unit per exemple ofereixen perquè els seus expats votin, com és el vot delegat: és a dir, que la teva mare o el teu germà voti per tu a l’urna del poble on toca. S’estalvia fer volar milions de sobres i de certificats pagant 2 enviaments fins a l’altra punta del món si cal per haver de tornar després a l’urna en un viatge tan absurd com car i mediambientalment insostenible. Però no. Ni PP ni PSOE no van veure interessant la proposta ja contrastada internacionalment aportada per una jove diputada Marta Rosique, a qui no van voler ni escoltar-se. Van voler inventar la sopa d’all ells solets. I malament, també, perquè la desconfiança en el funcionament dels consolats, on en comicis anteriors s’han arribat a perdre o han arribat massa tard per al recompte saques de vots. Quan només et deixen votar unes hores al dia d’uns dies en concret a la setmana, tampoc ajuda a incentivar la participació. Resultat: un nou desastre per al sistema democràtic que l’Estat diu voler defensar.
 
Aquesta setmana, quan ja han passat les eleccions, no ha estat cap sorpresa constatar com a milers de ciutadans els segueixen arribant sobres amb certificats censals i paperetes de votació a Mèxic, al Canadà, etc. És el problema que té confiar en els serveis postals d’arreu, funcionant mentalment com al segle passat. Us diran que aquest cop han innovat perquè tothom es podia descarregar les paperetes de la web. Però no us explicaran que la web donava error al principi, amb la qual cosa molts en fer la prova ja van desistir, ni que els certificats per votar no es podien descarregar online. Tan fàcil com hauria estat enviar tots els papers a cadascú des dels consolats dels mateixos països, per a la gent gran, i posar-los disponible en línia per als més joves. I mentrestant, els pobres residents temporals a l’exterior, la llei no els va canviar ni una coma i han hagut de repetir la gimcana com en temps de vot pregat.
 
També ha mancat una gran campanya comunicativa per part de les institucions, per informar a la ciutadania i animar a la participació. Fer servir les velles estratègies dels anuncis TV de sempre en ple 2023 ja no serveix. De fet, fins que l’enyorat Ismael Peña-López no va passar a dirigir l’Àrea de Processos Electorals, eren associacions de catalans a l’exterior com la FIEC i Catalans al món les qui es dedicava a perseguir la Junta Electoral i a publicar els resultats del recompte exterior, quan clarament era tasca de la Generalitat de Catalunya. Tot va millorant de mica en mica, però caldria arribar més i millor als votants exteriors perquè molts encara no saben ni què ha canviat exactament.
 
De moment, l’abstenció exterior promoguda per part l’independentisme ha fet vencedors el PSOE i el PP a Catalunya. Hom es pregunta si incentivar l’abstenció no era l’estratègia, la tempesta perfecta per regalar la victòria a un PSC que l’únic que desitja és que arribi la tardor per forçar eleccions catalanes i fer Illa president. Mentre això no arriba d’aquí a uns mesos, des de la Catalunya exterior ens queda formular alguns precs a les institucions i als representants polítics.
 
Cal exigir al MAEC que faci públic un informe global de participació electoral per països i consolats (quants vots rebuts per urna / correu, quants descartats i quants enviats cap al recompte). I naturalment, cal reclamar a la Junta Electoral que, feta aquesta segmentació, en publiqui a més els resultats per partits polítics. Es tracta simplement de reclamar un exercici de transparència natural en tota democràcia i que incomprensiblement la llei electoral espanyola novament ha exclòs. Mentrestant, a Catalunya, anar pensant a reprendre els estudis i tests de vot digital que ja es feien en temps de Pujol als noranta i principis dels 2000 i que, també incomprensiblement, tot i tenir una flamant Conselleria de Polítiques Digitals, els darrers anys la Generalitat de Catalunya mai va trobar el moment de reprendre. I posar-se a fer una llei electoral pròpia. Però d’això ja en parlarem un altre dia.