Mentre l’hereva al tron ocupava el seu temps fent la seva estrena militar a Talarn, el pronunciament del TS sobre els criteris d’aplicació de la llei d’amnistia ha desvirtuat, de la forma més barroera imaginable, la voluntat política del poder legislatiu. En termes polítics és un fet gravíssim que intensifica i cronifica la crisi sistèmica del règim del 78. Fent una interpretació literalment kafkiana del delicte de malversació, la cúpula judicial ha actuat amb criteri polític i s’ha situat per sobre de legislatiu i l’executiu.
Aquesta és una dada molt rellevant que obliga a reinterpretar la significació del nou cicle polític a Catalunya. El septenni que va arrencar la tardor del 2017 va estar marcat per la lògica antirepressiva. Una lògica que semblava superada amb l’aprovació de la llei d’amnistia. Aprovada la llei, semblava evident que calia consolidar les polítiques de construcció nacional (cultural, econòmica i institucional) endegades en els darrers 3 anys. I això no ha canviat, però caldrà incorporar la variable que introdueix l’aplicació només parcial de l’amnistia.
En paral·lel, Esquerra Republicana s’autolesiona dessagnant-se en mig de la plaça pública. Es tracta d’un fet rellevant, més enllà de la simpatia o antipatia que es pugui sentir pel partit republicà. Seria exagerat dir que els governs de Catalunya, Barcelona i Espanya depenen d’Esquerra. De fet, tots tres funcionen amb una doble clau. Una depèn del socialisme espanyol i català. L’altra, bàsicament d’Esquerra. Aquestes situacions signifiquen risc, però també oportunitat. Tot depèn de com es juguin. I ara mateix Esquerra no està en la millor situació per actuar amb la intel·ligència política necessària.
Dels tres partits centrals de la política catalana, ERC és l'únic que ja el 2018 va fer una lectura correcta de la situació. Mentre el PSC insistia en la tesi del “conflicte intern”, Junts s’instal·lava en la tesi de la “restitució”. Però actuar des del principi de realitat no li ha reportat gaires beneficis al partit republicà. Ben al contrari, Esquerra ha pagat el preu d’haver formulat una veritat que una part significativa del moviment independentista no volia sentir. Un entorn independentista que ha estat molt condicionat per discursos fantasiosos més adreçats a l’estómac que a la raó.
En aquestes condicions, i vistos els resultats electorals del darrer any, el sentit comú aconsellava que ERC aclarís el què abans de decidir el qui. És a dir, saber què cal fer per poder fer emergir o consolidar els lideratges més adequats en aquesta nova fase del procés d’autodeterminació. I Això requeria centrar-se a identificar les prioritats del nou cicle polític, encarar les negociacions polítiques i ajustar el relat. I, immediatament (però sense barrejar carpetes), preparar el congrés extraordinari de finals de novembre.
Ara mateix aquest escenari ideal ja està superat pels esdeveniments. Ja no sembla possible separar els temps de què del temps del qui. La legítima aspiració d’Oriol Junqueras a prioritzar el debat sobre el lideratge en la perspectiva del congrés ha barrejat totes les carpetes, reforçant la imatge de divisió i fractura interna. La conseqüència és que, ara mateix, el risc de minorització del partit republicà sembla molt alt.
Sobre el paper, la superació d’aquesta situació crítica requeriria dues mesures urgents. En primer lloc, aturar l’hemorràgia completant l’exercici de transparència amb relació a tot allò que té a veure alb el repugnant episodi dels cartells difamatoris de les eleccions municipals. Si no s’arriba al final amb transparència, la pèrdua de reputació del partit republicà serà immensa. Irrecuperable en el curt termini. I, en segon lloc, pactar les regles de la lluita pel lideratge mentre s’endreça el debat sobre com s’actualitza l’estratègia i el relat en el nou cicle polític. El marge que separa el risc de la insignificança i l’oportunitat és molt petit, en termes de gestió política i temporal.