"Si haguessin de requisar estelades, s'hi estarien fins al 2014", comenta un dels meus fills mentre fem cua per entrar al camp. N'hi ha que la porten per corbata, l'estelada. Literalment. Som un poble divers: també n'hi ha que porten samarretes del nou ídol nacional, Dyango.

"Que aquest sigui l'últim cop que hàgim d'omplir el Camp Nou per reclamar la llibertat", diu Joel Joan des de l'escenari. Poc ens imaginàvem el 1981 que aquell "som una nació" esdevindria un clam independentista tres dècades després. Tampoc ens hauria passat pel cap llavors que els crits d'independència s'alternarien amb els de "Dyango, Dyango". Ho som tot menys previsibles.

Sóc aquí i no voldria ser enlloc més del món. Sí, d'acord, potser vivim certa profusió d'actes històrics, amb el risc que el "jo també vaig ser-hi" perdi força, però és un dels peatges d'estar fent història (no precisament a la manera del PSC, digui el que digui en Pere Navarro). I sí, d'acord, un concert no és encara un referèndum, però aquest procés l'empeny la societat civil. Tu, jo i el veí de dalt. I la societat civil necessita recarregar energia en saraus col·lectius com aquest, perquè empènyer cansa. Sort que avui només falta l'última empenta, la decisiva. Com diu un tuitaire, amb la gent que d'aquí a vint anys dirà que va ser al Concert per la Llibertat, es podria omplir el Camp Nou cinc vegades.

El meu mite de capçalera no quedarà afònic de tant cantar (el dia que proclamem la independència, confio que ens regalarà un recital com cal), però almenys hem pogut escoltar les seves cançons, algunes magníficament versionades. Els més incondicionals fins i tot ens sabíem la lletra de "Tossudament alçats" abans que la triessin com a himne de final de festa (confesso que no he entès mai el vers "fermament som aquí per conviure l'univers"). Això de tancar un concert històric amb una peça poc coneguda deu formar part de la imprevisibilitat catalana. Som així: els reptes fàcils no ens motiven tant. I un dia d'aquests arribarem a Ítaca.