El diumenge al vespre, en el debat d’anàlisi de resultats electorals de Televisió de Catalunya (TV3), vaig jugar-me un pèsol que Albert Rivera no plegaria. Em vaig equivocar. L’home no és de ferro. I a la nit, estirat en el seu divan de casa, segurament va trobar la pau espiritual suficient per visualitzar que parlar en els debats al congrés espanyol després de Gabriel Rufián d’ERC o bé haver d’assumir les misèries de l’ERO i el procés concursal que els ve a sobre per estirar més el braç que la màniga, no estava fet per a ell. Ha dimitit i és el que havia de fer. Tampoc cal regatejar-li la dignitat del gest. A l’ombra de "La Caixa" o del Consejo de Estado viurà molt millor i qui sap, amb el temps, via PP, sempre pot tornar. De fet, serà el camí que faran bona part dels seus quadres i militants.
Ciutadans encara no és història i no costa gaire imaginar que probablement recorrerà el mateix camí cap a la inanitat que el seu germà bessó, la Unión Progreso y Democracia de la Senyora Rosa Díaz. Hi ha pistes per entendre que aquest trànsit cap a la pràctica desaparició és probable. Només cal llegir la mateixa premsa que els va inflar les veles durant aquestes darrers anys.
Ara amb astorament alguns descobreixen que els vots de Ciutadans provenien en bona part, no tota, de votants d’extrema dreta. El mateix diari del Conde de Godó ho manifestava amb un article aclaridor del seu analista demoscòpic Carles Castro. Diu textualment “el que quedava en l’electorat de Rivera no era centre esquerra sinó espanyolisme visceral i dreta ideològica”. Una manera elegant de suavitzar el nom de la cosa. Un dia abans de l’anàlisi de Carles Castro el mateix diari encara es referia al partit de Rivera com els liberals i el partit centrista. Aquí rau la qüestió, insinuen alguns ara i aquí que l’electorat de ciutadans era d’extrema dreta i la direcció i quadres del partit eren uns liberals confessos?
Doncs no. Ciutadans va néixer a l’extrema dreta i ha acabat a mans de la marca autèntica de l’extrema dreta que és Vox. Com deia, la premsa espanyola d’allà i d’aquí s’ha escarrassat de valent a situar el partit d’Arrimadas, Girauta i companyia en el centre. El fet d’entrar en el grup liberal del parlament europeu reforçava aquesta idea. Però valdria allò tan cínic d’un personatge sinistre com François Mitterrand: “Socialisme és el que fan els socialistes”. Doncs el mateix: segons ells, per ser liberal n’hi ha prou que et vulguin al grup liberal europeu i que la premsa amiga ho recordi dia si dia també.
Sovint costa revertir la tendència del grans mitjans. Vendre Rivera i els seus com gent centrada i liberal va ser una campanya per terra, mar i aire que va intoxicar molta gent. Fins i tot més enllà de les nostres fronteres. Valgui com exemple la conversa que vaig tenir fa poc amb un periodista finès que no comprenia com jo podia situar Albert Rivera en l’àmbit de l’extrema dreta. De vegades la història ajuda. Li vaig preguntar quin qualificatiu ha de rebre un partit que neix bàsicament per suprimir la llengua i la cultura pròpies d’un país? L’home no va dubtar a respondre’m, feixisme va dir. Doncs aquesta és la gènesi de Ciutadans a Catalunya.
Paga la pena recordar que quan va néixer Ciutadans el que anomenem procés independentista com a tal encara no havia començat. Estem parlant d’anys abans de la sentència del Tribunal constitucional contra la proposta de reforma de l’estatut. Ciutadans va néixer per promoure la residualització de la llengua i la cultura catalanes. És cert que alguns incauts, farts del discurs pujolista, van caure-hi de quatre grapes inicialment, però poc a poc se’n van anar separant.
Amb aquesta idea, Albert Rivera i una part de la tropa del restaurant El Taxidermista, on es fundà el que més tard seria Ciutadans, el nom del lloc ajuda molt a clarificar el que es pretenia, van crear les bases d’un partit que després de passar per un coqueteig amb l’extrema dreta europea amb la coalició Libertas a les eleccions europees de 2009 va ingressar en la família liberal europea. Set diputats de ciutadans comporten més diners, més quota i més temps d’intervenció per al grup liberal (ALDE) que dos de JxCat. Els interessos crematístics dels professionals del grup liberal van passar per sobre de la coherència política. Res és perquè sí en aquest nostre món.
Ara bona part dels votants de Ciutadans han migrat cap al partit del senyor Abascal. Lògic. Són encara més autèntics. Les bases fundacionals del partit de Rivera, com les del de Rosa Díaz, responen a l’intent de eliminar les minories nacionals que malviuen a l’Estat espanyol. Amb la falsa excusa del bilingüisme que no s’han cregut mai i amb un trampós concepte de la solidaritat i la igualtat entre ciutadans de diferents territoris van bastir una croada contra tots aquells que no combreguem amb l’eslògan de l’“España una”. Nacionalisme espanyol dur, intransigent i totalitari. La pregunta que ens de fer ara és si la normalització o l’emblanquiment, com en diuen ara, de Ciutadans per part de mitjans de comunicació privats com A3Media o el mateix Grupo Godó es traslladarà a Vox.
Ciutadans encara no és història i no costa gaire imaginar que probablement recorrerà el mateix camí cap a la inanitat que el seu germà bessó, la Unión Progreso y Democracia de la Senyora Rosa Díaz. Hi ha pistes per entendre que aquest trànsit cap a la pràctica desaparició és probable. Només cal llegir la mateixa premsa que els va inflar les veles durant aquestes darrers anys.
Ara amb astorament alguns descobreixen que els vots de Ciutadans provenien en bona part, no tota, de votants d’extrema dreta. El mateix diari del Conde de Godó ho manifestava amb un article aclaridor del seu analista demoscòpic Carles Castro. Diu textualment “el que quedava en l’electorat de Rivera no era centre esquerra sinó espanyolisme visceral i dreta ideològica”. Una manera elegant de suavitzar el nom de la cosa. Un dia abans de l’anàlisi de Carles Castro el mateix diari encara es referia al partit de Rivera com els liberals i el partit centrista. Aquí rau la qüestió, insinuen alguns ara i aquí que l’electorat de ciutadans era d’extrema dreta i la direcció i quadres del partit eren uns liberals confessos?
Doncs no. Ciutadans va néixer a l’extrema dreta i ha acabat a mans de la marca autèntica de l’extrema dreta que és Vox. Com deia, la premsa espanyola d’allà i d’aquí s’ha escarrassat de valent a situar el partit d’Arrimadas, Girauta i companyia en el centre. El fet d’entrar en el grup liberal del parlament europeu reforçava aquesta idea. Però valdria allò tan cínic d’un personatge sinistre com François Mitterrand: “Socialisme és el que fan els socialistes”. Doncs el mateix: segons ells, per ser liberal n’hi ha prou que et vulguin al grup liberal europeu i que la premsa amiga ho recordi dia si dia també.
Sovint costa revertir la tendència del grans mitjans. Vendre Rivera i els seus com gent centrada i liberal va ser una campanya per terra, mar i aire que va intoxicar molta gent. Fins i tot més enllà de les nostres fronteres. Valgui com exemple la conversa que vaig tenir fa poc amb un periodista finès que no comprenia com jo podia situar Albert Rivera en l’àmbit de l’extrema dreta. De vegades la història ajuda. Li vaig preguntar quin qualificatiu ha de rebre un partit que neix bàsicament per suprimir la llengua i la cultura pròpies d’un país? L’home no va dubtar a respondre’m, feixisme va dir. Doncs aquesta és la gènesi de Ciutadans a Catalunya.
Paga la pena recordar que quan va néixer Ciutadans el que anomenem procés independentista com a tal encara no havia començat. Estem parlant d’anys abans de la sentència del Tribunal constitucional contra la proposta de reforma de l’estatut. Ciutadans va néixer per promoure la residualització de la llengua i la cultura catalanes. És cert que alguns incauts, farts del discurs pujolista, van caure-hi de quatre grapes inicialment, però poc a poc se’n van anar separant.
Amb aquesta idea, Albert Rivera i una part de la tropa del restaurant El Taxidermista, on es fundà el que més tard seria Ciutadans, el nom del lloc ajuda molt a clarificar el que es pretenia, van crear les bases d’un partit que després de passar per un coqueteig amb l’extrema dreta europea amb la coalició Libertas a les eleccions europees de 2009 va ingressar en la família liberal europea. Set diputats de ciutadans comporten més diners, més quota i més temps d’intervenció per al grup liberal (ALDE) que dos de JxCat. Els interessos crematístics dels professionals del grup liberal van passar per sobre de la coherència política. Res és perquè sí en aquest nostre món.
Ara bona part dels votants de Ciutadans han migrat cap al partit del senyor Abascal. Lògic. Són encara més autèntics. Les bases fundacionals del partit de Rivera, com les del de Rosa Díaz, responen a l’intent de eliminar les minories nacionals que malviuen a l’Estat espanyol. Amb la falsa excusa del bilingüisme que no s’han cregut mai i amb un trampós concepte de la solidaritat i la igualtat entre ciutadans de diferents territoris van bastir una croada contra tots aquells que no combreguem amb l’eslògan de l’“España una”. Nacionalisme espanyol dur, intransigent i totalitari. La pregunta que ens de fer ara és si la normalització o l’emblanquiment, com en diuen ara, de Ciutadans per part de mitjans de comunicació privats com A3Media o el mateix Grupo Godó es traslladarà a Vox.