Fa temps que es constata un interès pertinaç i persistent de molts actors de l’univers polític i mediàtic tant català com espanyol per catalogar Junts per Catalunya com un partit de dreta. Gabriel Rufian, per exemple, n’ha fet una obsessió personal. El darrer episodi l’ha protagonitzat la vicepresidenta Yolanda Díaz, amb unes declaracions inexplicables que ens estalviarem de qualificar.
És Junts un partit de dreta?; certament, no. És, potser, un partit de centredreta? Tampoc. És, llavors, un partit d’esquerra? O de centreesquerra? No exactament. Junts és un partit ideològicament transversal, en el qual conviuen persones que es consideren d’esquerra, de centreesquerra, de centre, de centredreta i persones que no es volen definir en aquest eix perquè no sabrien com situar-s’hi o, simplement, perquè el consideren poc rellevant. El que uneix totes aquestes persones en un mateix espai polític és la convicció que cal un partit ideològicament transversal, un front ampli independentista, per culminar el procés d’independència iniciat l’1-O. En aquest sentit, Junts es reclama hereu de l’esperit de Junts pel Sí, la llista unitària sense la qual molt probablement el referèndum de l’1-O no hauria estat possible. Junts és el partit d’aquella gent que considera que, en aquesta etapa històrica, l’eix nacional ha de tenir prioritat sobre l’eix dreta-esquerra.
Tot i això, la campanya ha fet forat. La idea que Junts és un “partit de dreta” ha calat en molts sectors. Tanmateix —com passa en tants altres àmbits de la vida— la propaganda va per una banda i la realitat per una banda molt diferent. Res millor que els fets —les fredes dades objectives— per intentar saber “la veritat”. Quins fets podrien ajudar a aclarir el perfil ideològic de Junts? En realitat, no són gaire complicats de trobar. Qualsevol politòleg mínimament endreçat proposaria aquests, per començar: els estatuts del partit, les ponències programàtiques aprovades en el seus Congressos —de les quals es deriven els programes electorals— i el sentit de les votacions en les cambres legislatives on el partit és present. Comencem per aquesta darrera estadística.
La tardor passada, La Vanguardia va analitzar el grau de coincidència entre els diferents partits del Parlament de Catalunya durant el primer any de l’actual legislatura. El resultat és eloqüent: Junts havia coincidit el 67% de les vegades amb ERC, un 59’7% amb els Comuns, el 59’2% amb el PSC, un 58% amb la CUP, un 49% amb el PP. Si la coincidència amb el PSC és 10 punts superior a la que té amb el PP no deu ser precisament per l’eix nacional, atès que no es pot dir que el PSC sigui un partit precisament independentista.
Segons una anàlisi del diari Público, també de la tardor passada, del total de votacions legislatives que s’havien produït al Congrés de Madrid en el que va de legislatura (més de 340 en aquell moment, comptant projectes de llei, proposicions de llei i esmenes), Junts havia coincidit amb el PSOE —sense el PP— en 146 ocasions, i havia coincidit amb el PP —sense el PSOE— en 27 ocasions. En canvi, PSOE i PP —sense Junts— havien coincidit en 50 ocasions. Dades contundents que desmenteixen, de nou, l’etiqueta de Junts com a partit de dreta.
D’acord amb VoteWatch.eu —una eina que permet comparar el sentit del vot de cada eurodiputat amb el dels diferents Grups Parlamentaris del Parlament Europeu— en la darrera legislatura europea (2019-2024) els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín amb qui més van coincidir va ser amb el grup d’Els Verds (85% de coincidència). Després, amb The Left, el grup parlamentari més a l’esquerra de l’eurocambra (79% de coincidència). I, en tercer lloc, amb S&D, el grup socialdemòcrata on hi ha el PSOE (76% de coincidència), bastant per davant de la coincidència amb Renew (el Grup liberal, en el qual havia estat integrada l’antiga Convergència) i molt per davant de l’EPP (del qual forma part el PP). Seria estrany qualificar de dreta un partit els eurodiputats del qual voten així, amb el petit detall que un dels dos n’és el màxim líder.
No es pot negar que les votacions de Junts en les cambres legislatives on té representació no poden agradar per igual a totes les sensibilitats ideològiques que conviuen en el partit, quan aquestes votacions es refereixen a temes ideològicament sensibles. Per definició, les votacions que agraden molt als perfils més d’esquerres no poden agradar igual als qui no ho són tant, i viceversa. És el preu inevitable d’un partit que es vol ideològicament plural i que practica la transversalitat. L’important, doncs, és que les incomoditats quedin repartides de manera equilibrada entre les diferents famílies ideològiques que conviuen dins del partit. Les dades que hem aportat sobre les tres cambres —la catalana, l’espanyola i l’europea— demostren que és exactament així.
Explicades les votacions, vegem ara als documents. Segons la ponència política aprovada al Congrés de Junts a Calella, l’any 2024, Junts aspira a ser "un instrument polític fort i ampli, que esdevingui un front que aplegui persones de sensibilitats ideològiques diverses, que han de conviure sense fissures ni divisions estèrils". I, perquè això no quedi en una declaració d’intencions i prou, la ponència organitzativa de Junts estableix l’existència de tres espais ideològics oficials, formalment constituïts, als quals tots els militants tenen el dret —però no l’obligació— d’adscriure’s: l’espai socialdemòcrata, l’espai liberal i l’espai d’esquerra —reconeixent d’aquesta manera que hi ha una esquerra a l’esquerra de la socialdemocràcia—. Ara mateix, l’espai amb més adscripcions és el socialdemòcrata, que triplica aproximadament en militants els altres dos, que tenen un número d’adscrits similar.
Si anéssim a la ponència programàtica del darrer congrés i busquéssim temes ideològicament sensibles —com la fiscalitat, la seguretat, la immigració o els serveis públics— els propagandistes de la “dretanització” de Junts s’endurien molts disgustos. En el cas de la fiscalitat, per posar només un exemple, la ponència és fruit d’un pacte minuciosament treballat entre els diferents espais ideològics que fixa “la mitjana europea” com a criteri de referència a l’hora de plantejar la revisió dels diferents impostos.
Una altra “prova científica” que qualsevol politòleg posaria sobre la taula és l’autoubicació dels votants d’aquest partit en l’eix dreta-esquerra, una pregunta que el Centre d’Estudis d’Opinió fa de manera recurrent. De nou, les dades del Baròmetre d’Opinió Política del novembre passat són eloqüents: els votants de Junts se situen en el 4’9 en una escala de 0 a 10 (en què el 0 representa l’extrema esquerra, el 10 l’extrema dreta i el 5 el centre polític). Això vol dir 9 dècimes més a la dreta que el PSC, partit que els seus votants situen en el 4, sent el 4’3 la mitjana ideològica de la totalitat dels votants catalans. Junts està, doncs, al cantó esquerre del centre polític, a només 6 dècimes de la mitjana catalana i a menys d’un punt del principal partit del centreesquerra. Davant d’aquestes dades, sabria explicar Yolanda Díaz per què se sent tan propera a un partit com el socialista —fins al punt de voler fer un govern de coalició amb ell— i en canvi antagonitza de manera tan ofensiva amb un partit com Junts, quan aquests dos partits, en l’eix esquerra-dreta, en realitat no estan tan allunyats?
Podríem aportar més dades, però totes durien a la mateixa conclusió: dir que “Junts és de dreta” és fer propaganda de la dolenta. La qual cosa no vol dir que aquesta propaganda no estigui fent fortuna entre determinats mitjans de comunicació. Els qui promouen aquesta visió deformada de la realitat saben molt bé per què ho fan. De fet, aquesta campanya, per barroera que sigui, respon a una racionalitat impecable. A Catalunya, la majoria de l’electorat se situa en el centreesquerra, com les dades del CEO demostren de manera inequívoca. Caricaturitzar Junts com a partit de dreta és una manera d’assegurar la seva minorització i impedir que esdevingui mai el partit hegemònic de la política catalana. Per això, els altres partits que es disputen aquest “vot central” —independentment que siguin independentistes o no— comparteixen l’interès a fer aparèixer Junts com un partit de centredreta o conservador.
Però hi ha encara una altra raó darrere d’aquesta campanya permanent per fer aparèixer Junts com el que no és i definir-lo amb els paràmetres del passat: acabar amb l’etapa independentista de la reivindicació nacional catalana. Som molts els qui creiem que, sense un front ampli independentista, la independència serà molt més difícil d’aconseguir, com la lliçó del 2017 va demostrar de manera eloqüent. Si aquest front ampli no es pot construir per mitjà d’una aliança estable entre els partits independentistes —tal com es va fer amb Junts pel Sí— només queda la possibilitat de construir-lo des d’una mateixa organització política. D’aquí que Junts per Catalunya es vulgui hereva de Junts pel Sí.
Situar Junts per Catalunya a la dreta és, per tant, una manera més o menys dissimulada de combatre la independència: es vol situar Junts a la dreta contra totes les evidències per fer-lo petit i es vol empetitir Junts per allunyar tant com sigui possible l’horitzó de l’estat propi. Per això, negar a Junts el seu caràcter ideològicament transversal és el que més interessa als adversaris del procés d’independència. La nostàlgia de l’oasi català del passat per recuperar les plàcides aigües del règim del 78 —i girar full del procés, com si mai no hagués existit— es manifesta en aquesta insistència permanent dels unionistes a negar el caràcter transversal de Junts. Els esforços per fixar el clixé que Junts és un partit de dreta no són innocus: són una trampa que només porta a la minorització de l’independentisme per neutralitzar-lo i fer impossible l’alliberament nacional de Catalunya, del qual depenen directament el benestar social i la qualitat dels drets dels nostres conciutadans.