A les darreres setmanes hi ha persones molt significatives d’ERC o del seu entorn que en els respectius articles reivindiquen que ERC viri encara més cap al centre. Em sembla una temeritat, perquè tinc la sensació que la bona idea d’ampliar la base, s’ha de fer amb la radicalitat necessària per reconnectar amb els joves i amb els ciutadans decebuts per la ineficàcia de les polítiques socialdemòcrates des del Tractat de Maastricht. 

Voler anar al centre, és un error que ve de lluny, de fet, la història de Valentí Almirall, l’únic republicà bo per la dreta, ja personifica aquesta errada del republicanisme. Però anem a pams. 

El republicanisme era majoritari a la societat catalana al segle XIX, quan el republicanisme federal reclamava un estat català i una Constitució catalana. Però el que encara és menys conegut és que volien fer... la revolució! Vegis, per exemple, el llibre de Narcís Monturiol De qué manera soy comunista de 1848, o el de Francesc Pi i Margall La reacción y la revolución de 1855. Aquests republicans federals i altres, com Abdó Terrades, Josep Anselm Clavé, Narcís Roca Farreras, eren socialistes o comunistes amb una radicalitat molt accentuada, a més, és clar, d’anticlericals. No hi havia enquestes, és clar, però a les eleccions a diputats a Madrid o a diputats provincials durant el sexenni, que era el més aproximat al sufragi universal (masculí), guanyaven les candidatures republicanes i obreristes. Els primers dirigents obrers es van presentar i ser escollits pel Partit Republicà Democràtic Federal, com Pau Alzina, el 1869. Al tombant de segle, la força del PRDF es va anar afeblint vinculat a la desaparició del mateix Pi i Margall. 

Valentí Almirall va creure que, aliant-se amb la dreta, aconseguiria fer avançar el projecte nacional. Això el porta a errors com encapçalar les Bases de Manresa de 1892, on fins i tot s’obviava el sufragi universal. Ell mateix, al final de la seva vida, es va adonar de l’error i va acabar recolzant candidatures republicanes de què en diem lerrouxistes. 

La veritat és que a inicis de segle XX el republicanisme catalanista va estar força supeditat ideològicament al catalanisme de dretes. Això porta a Gabriel Alomar l’any 1910 a escriure: “El fracàs de la nostra esquerra és haver obrat sempre com a partit de centre, sense preocupar-se d’aquesta feina que havia d’haver estat la primera de totes: atreure’s a una política catalana i afirmativa, la massa obrera, adoptant amb sinceritat els seus ideals, que són els de tota la veritable esquerra. Improvisant a Catalunya una forma europea i catalana, a un temps, del gran socialisme internacional”. L’actitud impresentable de la dreta catalana de la Lliga el 1902, 1908 i 1909 va obrir els ulls a molta gent.

Aquesta idea d’Alomar té un gran impacte. De fet, el republicanisme catalanista vira cap a l’esquerra i Francesc Layret, el gran líder republicà, diu el 1918: “Cal que a Catalunya existeixi un partit obrerista català. Si aquest partit existís, jo hi pertanyeria, però aquest partit no poden crear-lo els polítics, ha de ser obra dels mateixos obrers, els intel·lectuals no poden fer altra cosa que sumar-s’hi. No són ja possibles les revolucions solament polítiques. El món va més enllà [...], les revolucions són ja socials. És clar que portaran canvis polítics! Però l’essència serà de revolució social. Per això els antics partits liberals clàssics pateixen crisis o desapareixen”. Aquestes idees el van proposar adherir-se la Internacional Comunista en una famosa conferència el 1920. No cal dir que l’any 1931 ERC, el partit de bona part d’aquests republicans catalanistes de l’entorn de Layret, guanya les eleccions.  

De fet, Francesc Macià anirà a Moscou l’any 1925 entrevistant-se amb Nikolai Bujarin y Grigori Zinóviev tenint com a intèrpret Andreu Nin, buscant armes per fer una revolució a Catalunya. Macià escriu: “La joventut catalana, sempre oberta a qualsevol idea de progrés i llibertat, està avui cansada de l'egoisme dels rics catalans, i podria humanament mostrar-se receptiva al comunisme si els propagadors d'aquesta idea es presentessin com a interessats en la resolució d'aquest problema. (...) ens plau declarar que la nostra revolució, així com la llibertat política de Catalunya, s'encamina també a la dignificació moral i la millora material de les classes obreres de Catalunya". I serà, com tothom sap, el primer president contemporani de la Generalitat de Catalunya. 

Aquesta és la tradició republicana catalana des de fa cent cinquanta anys, situant-se clarament a l’esquerra. Van ser hegemònics. Les altres opcions van fracassar. Em conformaria en aquell socialisme democràtic de veritat, no com el d’ara, de Clement Attlee i el seu programa de 1945 a Anglaterra, o el del Partit Comunista Italià d’Enrico Berlinguer. 

Per a mi, un dels grans problemes de l’avenç del feixisme és que l’esquerra no és capaç de donar resposta als greus problemes de la classe treballadora, ara centrats en els sous de merda pels joves i en la manca d’habitatge social, per citar-ne només dos. Si no hi ha radicalitat en les propostes, el republicanisme catalanista fracassarà. I aquest no és solament un gran problema per ERC, sinó sobretot per les classes populars catalanes i pel futur del país. La història ensenya, però no té deixebles, deia Gramsci.