Eduardo Mendoza, estressat pel trasbals anual del 23 d’abril i amb l’humor que sol posar-hi, s’ha preguntat què coi hi feia, entre els llibres, un sant amb llança damunt d’un cavall blanc al galop, tractant d’enforquillar un pobre drac (que hauria de ser una espècie protegida), amb la intenció d’impressionar una damisel·la figaflor que el drac es mirava amb intencions poc clares.

Alguns han saltat com un ressort, molt ofesos, en defensa de l’honor del sant i de la pàtria (per variar), de la qual el sant és patró. La primera cosa és excessiva, perquè els sants també són opinables, més encara Sant Jordi, que és un sant de ficció, acomiadat per l’Església Catòlica (1969) del seu “Calendari litúrgic universal obligatori”, per manca de proves sobre la seva existència. La significació patriòtica del sant, en canvi, és un fet més enrevessat, que es dona també a altres indrets que en comparteixen el patronatge, com són Anglaterra, Rússia, Geòrgia, Etiòpia..., no tan sols entre els catòlics, anglicans i ortodoxos, sinó també, per contaminació, entre els devots d’altres confessions i els descreguts. 

Jo, per exemple, que vinc de família protestant, per a la qual els sants i les marededeus són prova del paganisme catòlic (“s’agenollen davant ídols de guix!”). Tanmateix, em dic Jordi, tinc una tirada cap a Montserrat -“que els angelets serraren” per fer-li un palau a la Moreneta- i cada any, per Nadal, he fet el pessebre als meus fills (una altra “figuració idolàtrica”). La cultura, de normal, és així: tot s’hi ajunta, s’hi barreja i si fusiona (ep!, si no s’encastella i es torna arma llancívola). Té sort Mendoza que la pretesa ofensa patriòtica no hagi arribat als “hooligans” anglesos, russos, georgians, etíops...

Els catalans, inclosos ell i jo, som uns sentimentals més aviat pacífics, uns somiatruites mesurats, uns arrauxats amb seny, és a dir, un oxímoron que pot fer-se pesat, però que en definitiva és suportable. Els nostres ofesos professionals i els nostres esventats inevitables havien amenaçat amb boicots a l’obra de Mendoza, en desgreuge del sant i de la pàtria. Punt i seguit: Eduardo Mendoza ha encapçalat el rànquing dels llibres més venuts aquest Sant Jordi-Diada del Llibre i de la Rosa.

Però anem a la cosa. Què hi fa el nostre sant de ficció, al galop trepidant, entre llibres que demanen tranquil·litat, atenció i reflexió? Vejam. Per decret reial de l’any 1926, s’instaurava el Dia del Llibre i s’ubicava al 7 d’octubre, data suposada (i errònia) del naixement de  Cervantes.  D’altra banda, sembla que el 23 d’abril de l’any 303, els romans decapitaven, a Grècia, un militar de nom Jordi, que es negava a abjurar de la seva fe cristiana, durant “la Gran Persecució”, ordenada per l’emperador Dioclecià. 

Aquest fet va donar lloc a la llegenda de Sant Jordi, que es va estendre al llarg dels segles a diversos països. La contalla del cavaller que salvava una princesa, a la que havia tocat en sort ser lliurada al drac perquè aquest, en contrapartida, no ataqués el poble. El cavaller Jordi, llança en rest, va aparèixer lluminós damunt la seva muntura i va matar el drac, símbol del mal: “Sant Jordi mata l’aranya”. De la sang del drac en terra, a l’instant, va brotar-ne un roser. El cavaller, aleshores, va collir-hi una rosa i va regalar-la a la princesa. El 1456, el cavaller-sant seria proclamat patró de Catalunya, iniciant-se la seva celebració anual el 23 d’abril. El segle XVIII, amb la derrota del 1714 i la consegüent repressió, la celebració decauria, però seria recuperada per la Renaixença a primers del XIX.

El 1931, quan feia cinc anys que el Dia del Llibre se celebrava el 7 d’octubre, es va decidir traslladar-lo al 23 d’abril, dia en què havien mort Cervantes i Shakespeare. I que no era altre que el mateix dia en què s’havia celebrat el dia de Sant Jordi i el Festival de la Rosa; aquest segon, en record de la rosa que el cavaller havia regalat a la princesa i que havia esdevingut senyal de l’amor de l’amant a l’amada i, amb el temps, senyal de l'amor tout court, de totes les menes i en totes les direccions. 

Així va ser com sant, llibres i roses van quedar associats indefinidament i van generar aquesta diada singular que celebrem, d’una popularitat massiva i que s’ha fet famosa  internacionalment. La UNESCO, el 2015, fent-se ressò del fenomen, distingia Barcelona amb el títol de “Ciutat de la Literatura”. D’altra banda, un grup d’editors, llibrers, floristes i altres oficis relacionats tenen presentada, a la UNESCO, la candidatura de Sant Jordi-Diada del Llibre i de la Rosa per a la distinció de “Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat”. 

L'autor de La ciudad de los prodigios haurà de prendre paciència i plegar-se al prodigi atabalador d’aquesta rara mixtura de sant, llibres i roses. I els ofesos professionals i els esventats inevitables que li volien mal hauran d’assumir que La intriga del funeral inconveniente d’Eduardo Mendoza encapçala les vendes de Sant Jordi, juntament amb Crispetes de matinada, de Regina Rodríguez Sirvent.   

Tanquem-ho amb la pregària de Salvador Espriu al sant patró, tan escaient avui, en aquest país nostre, massa propens a la divisió gratuïta, i en aquest món, on sonen de nou sinistres clarins de guerra: 

"Senyor sant Jordi,
patró, 
cavaller sense por,
guarda’ns sempre 
del crim 
de la guerra civil. 
Allibera’ns dels nostres 
pecats 
d’avarícia i d’enveja,
del drac 
de la ira i de l’odi 
entre germans, 
de tot altre mal. 
Ajuda’ns a merèixer 
la pau
i salva la parla
de la gent catalana. 
Amén".