Cap anàlisi és completa, cap diagnòstic és encertat en qualsevol àmbit de la vida social, cultural, econòmica i política, si no es fa l’exercici de mirar-se l’objecte d’estudi des del punt de vista del grup dirigent –dels que manen–, i dels seus interessos materials. Que per això manen, per perpetuar un domini que els reporta beneficis materials (diners, patrimoni, benestar) i espirituals (la satisfacció de saber-se poderós). Si desconeixem els interessos i incentius del grup dirigent, o si els coneixem, però els obviem o ocultem al públic, som culpables de frau intel·lectual.
Un exemple, abans d’entrar en el tema promès en el títol de l’article. Per què la població a Catalunya s’ha disparat fins als vuit milions en un període tan curt de temps, i els demògrafs ja avisen que arribarem als deu? Impossible contestar sense entendre que, abans de la globalització, la manera de fer-se ric era amb la indústria productiva, i, en canvi, ara és la inversió en sectors de baix valor afegit, com el turisme i l’immobiliari, que basen el negoci en una mà d’obra massiva i barata que només pot proporcionar la immigració. Com més gent disposada a fer qualsevol feina, més a ratlla es mantenen els salaris. La immigració massiva és la conseqüència directa d’una política econòmica pensada perquè els rics es facin encara més rics, arriscant molt menys que no arriscaven quan feien de burgesia industrial. Daniel Sánchez-Llibre: “Necessitem la immigració com l’aire que respirem”.
Dilluns viurem un episodi politicojudicial que tampoc s’explica sense entendre el concepte de grup dirigent. El president Pujol, de 96 anys, un ancià amb dificultats importants de mobilitat i una demència diagnosticada a Catalunya per metges forenses que han certificat que no està en condicions de declarar, serà obligat a desplaçar-se fins a Madrid i presentar-se davant l’Audiència Nacional espanyola, per ser examinat de nou, aquest cop per metges de la metròpoli designats pel tribunal. Les proves cognitives, per cert, se li faran en la llengua del tribunal, diferent de la de l’investigat. El grup dirigent necessita fer una demostració clàssica d’autoritat, i aquest cop es tracta d’una autoritat de caràcter nacional.
El tribunal ens recorda qui mana. El diagnòstic dels metges forenses catalans no val. Podria estar contaminat per la seva adscripció nacional. El dirigent nacionalista català, per ancià i dement que estigui, s’ha de presentar davant del jutge i els metges de la metròpoli si vol ser deslliurat de declarar. Els metges de la metròpoli no es desplacen. És el fons estructural de la relació entre Catalunya i el poder castellà, des del primer acte de violència física contra la sobirania catalana (guerra dels Segadors, 1640-1659, que acaba amb la cessió del Rosselló a França). Per al grup dirigent de l’estat (monarquia, jutges, cúpula militar i policial, alts funcionaris dels ministeris i empreses públiques), Catalunya no és una nació fundadora d’Espanya en peu d’igualtat amb Castella, sinó que és una possessió d’Espanya. I Espanya és el projecte de poder estatal de la nació castellana.
Ningú és més conscient de la necessitat de fer de grup dirigent que el mateix grup dirigent. Com el ciclista, que si deixa de pedalar cau, el grup dirigent mana sense descans, perquè fer-ho li permet perpetuar-se: poder, patrimoni, benestar, reconeixement, transmissió familiar del privilegi. Igual que els grans empresaris faran l’impossible per no tornar a l’era del capitalisme industrial (el capitalisme financer els assegura més i millor el privilegi), el grup dirigent castellà de l’estat farà l’impossible per mantenir la jerarquia de poder nacional vigent dels del segle XVII: Castella mana a través d’un estat construït a la seva mida, i Catalunya paga sabent que, si es porta bé, tindrà autonomia i les seves classes dirigents podran participar parcialment de la festa. Pujol no es va portar prou bé amb el procés: el viatge humiliant de l’ancià dement a Madrid és un ritual de poder.