Hi ha poques jornades al calendari que, com Sant Jordi, condensin amb tanta força la identitat col·lectiva d’un país. La combinació de llibres i roses, de carrers plens i de converses pausades, de cultura popular i projecció internacional converteix aquesta diada en una expressió entusiasta del que Catalunya vol ser: un país de ciutadania, una societat oberta, cívica, culta i cohesionada. Sant Jordi no és només una festa; és una afirmació col·lectiva, una escenificació anual d’un aparent consens sobre el valor de la cultura del llibre, la lectura i la convivència. Un dia que impregna la resta de dies de l’any, però que, amb la seva exemplar exuberància, també en ressalta molts dels dèficits -el que podria ser i no és- que acumula la vida de cada dia.
En aquest sentit, la jornada actua com un mirall: reflecteix any rere any la millor expressió d’allò que la societat catalana és o vol ser, però també —i sobretot— posa en relleu en quin punt està i qui i com està modelant la narrativa política del país. Precisament per això —per la seva transversalitat i càrrega simbòlica— Sant Jordi ha estat sempre un espai privilegiat per a la construcció de relat polític nacional. I és aquí on la jornada d’enguany ofereix una lectura especialment reveladora: no només pel que s’hi ha dit, sinó pel que no s’hi ha dit; no per la pluralitat de veus, com per l’asimetria entre elles.
Definitivament, han desaparegut quasi del tot els llibres sobre política, sobre el procés, sobre el futur de la nació; sobre l’anormalitat que suposa tenir un antic president i altres demòcrates a l’exili, una llei d’amnistia que no s’aplica, etc. Tot ha estat normalitat, i Catalunya és un país normal i feliç. Només fan plorar les al·lèrgies provocades pel pol·len alliberat per aquest arbre de nom romàntic que se’n diu plàtan d’ombra.
També ha estat normal, més enllà dels tòpics, el discurs institucional del president de la Generalitat. A la jornada que més emociona els catalans, l'ha enquadrat en el relat de la normalitat. Ara Sant Jordi és millor perquè tot està normalitzat. Una normalitat certament anormal, la que es viu al país, però ja se sap que afirmar repetidament el contrari del que es forma part del que caracteritza i perverteix la política actual.
Catalunya viu en una normalitat certament anormal, perquè es considera normal que hi hagi exiliats, que es mantingui un conflicte polític de fons sense voluntat de solució. Un conflicte combatut amb policia patriòtica i clavegueres de l’Estat, que s’està jutjant a Madrid en un judici que té més de representació burlesca que d’altra cosa. Un conflicte inexistent, per molt que per exemplificar-lo fan anar al president Pujol a declarar a Madrid. De vergonya.
I mentre celebrem la diada, a l’Aragó —carai, els germans de l’Aragó— els partits de dretes i populistes marquen el tarannà de l’espanyolisme més ferotge, decidint que és hora d’extingir la llengua catalana en el seu territori. Visca la normalitat. En tot cas, a Catalunya el govern insisteix que el país camina per un sender de normalitat i de progrés perquè els “dolents” continuen desterrats i, mentre convingui, apartats de la circulació. Per tant, visca Catalunya, la normalitzada.
El missatge del president ha estat clar: Catalunya ha deixat enrere la divisió, ha entrat en una etapa de solucions i és una societat més cohesionada, pròspera i oberta que mai. Assegura que, gràcies a la normalitat i el seu govern, el país s’ha centrat i ara avança incontenible. I avança perquè el país prioritza la gestió de detall per damunt del conflicte polític; i perquè, diu la narrativa oficial, la bona gestió de detall del govern, amb la col·laboració del govern de Madrid, resoldrà les petites deficiències sectorials que pateix Catalunya. I, llibres, flors i violes, el país celebrarà la diada del 2027 encara més feliç i normalitzat —vol dir, encallat— que mai.
Sí, en termes reals, normalitat vol dir encallament. Encallament per problemes estructurals molt profunds que l’Estat espanyol —i cap partit estatal— no està disposat a afrontar. Partits i estat saben que els problemes estructurals que pateix la societat catalana tenen a veure amb un model estatal que no pot, ni vol prescindir, de la fiscalitat que obté de Catalunya i de la cohesió que li brinda l’anticatalanisme.
La societat catalana viu normativament encallada principalment per l’acció de les estructures institucionals polítiques estatals. I d’això en diuen normalitat. Tot el relat del president de la Generalitat, com el dels dirigents del PSOE, tendeix a desplaçar el conflicte —especialment el de naturalesa nacional— fora del centre del debat públic. No és una manera de fer improvisada: és el contingut real de la política de normalització que avui està aconseguint definir els paràmetres de la política catalana.
Com tota política, no es limita a descriure la realitat, sinó que la proposa. En afirmar que la divisió ha estat superada, el discurs no només interpreta el present: també delimita el futur. El conflicte nacional, sense ser negat explícitament, queda relegat a les catacumbes, i els problemes estructurals del país queden reduïts a problemes conjunturals que el temps i el socialisme espanyol (o el que vingui) ho resoldran. No és veritat, entre altres coses, perquè ves a saber qui governarà l’Estat d’aquí a uns mesos.
En aquest context, l’Estat i el PSOE, a través del PSC i la Generalitat, són a hores d’ara el principal constructor de narrativa nacional: una narrativa que insisteix a presentar la normalitat (anormal) com a eina de futur i que la gestió de detall amb la col·laboració sempre generosa des de l’Estat central —i no des de l’autogovern — és la solució dels problemes del país.
El discurs institucional de la diada del president Illa, per exemple, pivota sobre conceptes àmpliament compartits —cohesió social, defensa de la llengua, diversitat—, però, a l’hora de la veritat (per exemple, en jornades internacionals celebrades a Barcelona el cap de setmana anterior), la catalanitat queda exclosa i, en general, les problemàtiques estructurals queden simplificades i confoses (per exemple, dèficit fiscal, finançament autonòmic i recaptació plena de la fiscalitat i els seus derivats, com la situació de la llengua, la sanitat, l’educació i la mobilitat).
La proposta de normalització és, doncs, una operació de delimitació. Democràtica i, per tant, legítima, però políticament nefasta per a un país que viu en un estat on tot és anormal. Les autonomies pacten governs en funció de polítiques populistes contra Catalunya. El nucli dur dels jutges mana més que el Congrés dels Diputats. Els governs que han impulsat la policia patriòtica no passen ni per la pena del telenotícies. En afirmar que Catalunya viu en la normalitat, no només es descriu una situació: s’estableix un marc interpretatiu que deixa fora del focus les polítiques que poden resoldre el problema nacional i els greus problemes estructurals que pateix el país.
La catalanitat es presenta així com un espai de consens ampli, però també com un marc de convivència en què l’anomalia política són els catalans disconformes i no l’Estat. Un marc en què no existeixen problemes estructurals. Un marc en què en nom de la cohesió social s’intenta la despolitització del mateix concepte de país i, encara més, l’exclusió de qualsevol idea d’estat propi o independent. Però bé, el president de la Generalitat fa la seva feina i porta l’aigua al seu molí. No és bo per al país, però segurament és bo per als dirigents del PSC i del PSOE i per l’hegemonia de l’espanyolisme.
Però, a l’altre costat, alguna cosa succeeix. Crida l’atenció que, en el dia del llibre, no s’escoltés cap discurs de rèplica o de posicionament per part dels líders de l’independentisme. O potser me’l vaig perdre? Sembla com si haguessin acceptat el relat de l’anormal normalitat. No tinc present cap intervenció, el dia de Sant Jordi, en termes d’orientar la batalla cultural i política de fons que s’està produint a Catalunya. Està en joc l’hegemonia simbòlica, essencial per obtenir les victòries polítiques que el calendari electoral posarà immediatament damunt l’escenari.
El silenci del sobiranisme —òbviament relatiu, però políticament significatiu— marca un contrast notable amb etapes anteriors. Hi va haver un temps en què Sant Jordi era també un escenari de reafirmació nacional, de voluntat de sobirania. Era un altaveu des del qual es projectava la idea de Catalunya com a subjecte polític en construcció. La diada no només expressava una catalanitat cohesionadora, sinó també una catalanitat projectiva, orientada cap a un horitzó de sobirania. Més endavant, en els anys de repressió i judicialització, la diada es va convertir en un espai de denúncia i resistència, carregat d’una dimensió ètica i emocional intensa.
Aquesta darrera Diada, més enllà de l’encanteri de sempre, més enllà dels estirabots desnacionalitzadors aparentment gratuïts i de la pulsió de fons que contenen, ha posat en relleu que la batalla contra la catalanitat es manifesta en tots els plecs del poder de la manera més desvergonyida, mentre el relat sobiranista no troba la manera de sortir de les catacumbes i recuperar l’espai públic.
Tinguem-ho en compte. La catalanitat, en el seu doble registre —cohesió i projecte—, és erosionada cada dia. De moment, ha perdut densitat ideològica. De moment, se la identifica amb les virtuts d’una societat oberta, cívica, culta, cohesionada i políticament normalitzada, quan en realitat vivim en l’anormalitat política i en l’emergència diària de problemes estructurals seriosos en tots els àmbits que afecten quotidianament la ciutadania.
La diada d’abans-d’ahir va projectar un imaginari del país conformat en la bellesa del llibre i la rosa —que certament és molt—, satisfet de percebre’s com a civilitzat; feliç de ser una illa de pau —almenys per unes hores—, en un món desgavellat per l’alta política mundial i un estat espanyol que no vull trobar la paraula per definir. Però també va expressar la feblesa política dels qui defensem que, sota la pretesa normalitat, hi ha problemes estructurals que ens posen en dubte com a societat i com a nació, que exclouen una part substancial de la ciutadania, que ofereixen un horitzó immediat ple d’incògnites i malestar, marcat per preocupacions materials urgents i cada cop més allunyat d’alternatives avançades de democràcia, justícia, prosperitat i benestar.
En aquest sentit, la recuperació de la centralitat institucional per part del PSC i del socialisme espanyol està consolidant una nova hegemonia política contrària als drets de sobirania. I s’està enfortint. Durant el cicle 2012–2017, l’independentisme va aconseguir una cosa poc habitual: convertir pràcticament qualsevol data simbòlica en un moment polític significatiu. Ho feia perquè disposava d’un relat compartit, d’un horitzó definit i d’una capacitat de mobilització excepcional.
Aquestes condicions ja no es donen. La societat catalana es troba avui fragmentada estratègicament, sense una narrativa unificada ni un calendari d’acció que permeti transformar els dèficits estructurals en objectius polítics clars. La societat catalana està desplaçant les seves prioritats cap a conflictes sectorials —habitatge, serveis, infraestructures, educació, joves, oportunitats—, que tendeixen a ignorar el rerefons nacional i la necessitat d’un autogovern imprescindible.
És obvi, doncs, que el conflicte anterior l’octubre de 2017 no ha desaparegut, ni que la qüestió nacional catalana hagi quedat resolta, com tampoc que els problemes estructurals s’estiguin afrontant. Res és menys veritat a la Catalunya d’avui que la normalitat com a sinònim d’haver deixat enrere el cicle del procés i els problemes que va tractar d’afrontar: la negació de la nostra sobirania nacional i l’exclusió d’aquells que considerem que Catalunya no resoldrà els seus problemes estructurals mentre no resolgui la qüestió nacional.
Per tant, sense ànim de polititzar la diada, també em sembla important entendre que ho està. És bo, doncs, que el sobiranisme entengui que la diada és, també, com tota la cultura, un espai de disputa legítima sobre el present i el futur del país. I no cal dir que, en un país com el nostre, amb diverses voluntats d’hegemonia nacional en concurrència, la diada té, com tot, una gran capacitat de vehicular projectes polítics divergents. I aquesta tensió, lluny de ser una anomalia, és probablement constitutiva de qualsevol comunitat política madura.
El sobiranisme hauria d’entendre que un govern capaç d’emetre una narrativa de normalitat davant d’una oposició fragmentada i emmudida està decantant el país, fins a límits no vistos des de fa dècades, cap a la penetració de l’espanyolisme. Sant Jordi continuarà sent, probablement, una de les expressions més potents de la identitat catalana, però la seva traducció política no és neutra.
El que hem vist enguany és un desplaçament significatiu: de la disputa simbòlica a la centralitat institucional autonòmica, de la mobilització a la gestió, del conflicte nacional a la seva negació. La Diada de 2026 no ha estat un final de res, ni tampoc un punt d’arribada, però sí un indicador del que està passant. Un d’aquells moments en què, sota l’aparença d’una festa compartida i consensual, es fan visibles —per presència o per absència— els corrents profunds que travessen la política d’un país.
Sant Jordi, amb la seva extraordinària capacitat de convocatòria i el seu caràcter transversal, continua oferint l’escenari ideal per observar com es resol —o com es difereix— aquesta tensió entre la catalanitat i l’espanyolitat. Cap de les dues no ha de ser considerada millor que l’altra, però sí que la primera està construïda des de la societat catalana i l’altra des de l’Estat espanyol. I, es vulgui o no, no són el mateix.
El que hem vist enguany apunta a un desplaçament que no tanca la qüestió. Al contrari: la reobre d’una manera més subtil, si es vol, però no menys rellevant. Perquè, en última instància, allò que està en joc no és només qui parla per Sant Jordi, sinó qui defineix —i amb quins límits— el sentit mateix de ser i fer país.
I, en aquest sentit, la diada de Sant Jordi de 2026 diu molt més del que sembla. I les següents encara és previsible que diguin més. El marc narratiu sobre Catalunya es pot fer des de dins o es pot fer des de fora i, ara per ara, la capacitat discursiva del sobiranisme està perdent centralitat i es troba en posició reactiva. És un mal símptoma. Cal tenir present que els espais simbòlics tenen molt de vasos comunicants: tot el que perd un ho sol guanyar el contrincant.