
ARA A PORTADA
En aquest sentit, i lligant amb el procés actual, que desembocarà inexorablement en la formació a molt curt termini de la República Catalana, de l’estat català, no podem més que afirmar, sense cap complex, que és normal voler un exèrcit català. Un exèrcit, que al no existir en aquest moment, no podem reflexionar sobre les seves fortaleses o sobre les seves febleses. Per contra, sí que podem fer-ho de les oportunitats que representa.
Quant a les oportunitats, ha de ser una organització plenament inserida en la societat catalana, és a dir, clarament popular. Seran els nostres homes i les nostres dones, els nostres fills i les nostres filles, qui el formaran. No podrem parlar-ne com a quelcom foraster, que és el que hem fet fins ara, quant no enemic i adversari. Només això, ja suposa una revolució cultural, fins i tot psicològica de grans dimensions. L’exèrcit català no ha d’estar al marge de la societat, no pot ser una casta, ni menys encara, un actor que es pensi que n’està per damunt d’aquella. Ben al contrari, estarà subordinat al poder democràtic, tot i que òbviament, no tindrà, internament, un funcionament democràtic, com no el tenen ni la sanitat, ni l’educació, per exemple.
Això ens porta a que els seus membres, bàsicament, serà personal altament qualificat en aquells àmbits de la seva especialització. Els exèrcits moderns i avançats, i el català ho serà, són també un referent en la recerca, la investigació, el desenvolupament i la innovació, que a banda dels seus objectius específics, també repercuteix en el progrés i el benestar de la societat a la qual serveix. D’exemples n’hi ha a cabassos. En conseqüència, l’exèrcit és un actor econòmic i social de primer nivell, l’activitat del qual pot generar molts llocs de treball, tant directes com indirectes. Molts d’ells d’alt valor afegit. I també representa una via cap a la inserció laboral juvenil, i fins i tot per a gent més madura.
Finalment, penso que és rellevant, sobretot en un país territorialment tan desestructurat, tan desequilibrat, com Catalunya, que la seva implantació hauria de jugar un paper de reequilibri i ajudar al creixement i revitalizació d’aquelles comarques que actualment presenten dificultats demogràfiques i de creixement econòmic, actuant en elles com un autèntic motor, o, dinamitzador.
Hi ha altres oportunitats, de les quals, probablement, en parlarem en un proper article.
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.