El passat 4 de maig la Fundació Ernest Lluch i el Departament de Salut, va organitzar un acte per reivindicar la memòria i la vigència de la Llei General de Sanitat (LGS). El doctor Félix Lobo, participant de l’equip redactor, el Dr. Manuel del Castillo i jo mateixa, vàrem participar-hi. Aquesta va ser liderada per l’Ernest Lluch, ministre de Sanitat, i enguany compleix els 40 anys de la seva aprovació, en aquella Espanya que volia girar full del llarg franquisme i que necessitava recuperar el temps perdut. Volia emmirallant-se en els països europeus que feia molts anys que estaven en democràcia.
El model sanitari decidit en la Llei és el de “Sistema Nacional de Salut”, com el Regne Unit i els Estats Escandinaus, amb acord entre el PSOE i els partits nacionalistes (PNB i CiU) I molt especialment amb Catalunya. Ara 40 anys després, cal revisar l’aplicabilitat d’uns principis vigents per adaptar-los a la situació actual. Durant aquests quaranta anys no s’ha modificat la LGS en els seus propòsits substantius ni durant les alternances polítiques.
L’any 1942, durant el franquisme, es crea el SOE (Seguro Obligatorio de Enfermedad) i a Catalunya les mutualitats sanitàries i el sector privat sense ànim de lucre i mercantil substitueixen la inexistència de sistema sanitari vertebrat políticament. L’any 1974, s’aprova la Llei de la Seguretat Social que aixopluga les "Residències Sanitàries", construïdes entre els anys cinquanta i setanta, també a Catalunya (Hospitals de Vall Hebron, Josep Trueta, Bellvitge, Joan XXIII, Germans Trias i Pujol, Arnau Vilanova, Verge de la Cinta). L’any 1975 mor el dictador Franco.
L’any 1977, retorna de l’exili el president Tarradellas per restaurar la Generalitat de Catalunya. L’any 1978, s’aprova la Constitució espanyola que consolida una monarquia parlamentària i un model descentralitzat a les comunitats autònomes. L’article 48 d’aquesta garanteix el dret de tots els ciutadans a tenir bona salut i atorga la responsabilitat als poders públics. L’any 1979, s’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Estatut de Sau, que incorpora la transferència de competències sanitàries. L’any 1979 se celebren les eleccions municipals.
En el període 1979-1986 (any d’aprovació de la LGS), el sistema sanitari de Catalunya va ordenant-se, amb l’esperit del “model sanitari català” que ve de lluny. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), les normes sanitàries i socials del període de la República (1931-1939), el mapa sanitari del 1980 de la Generalitat provisional i un període fructífer entre el 1981 i el 1986 d’acreditació i concertació de centres, creació de les xarxes territorials, reforma de l’atenció primària i el programa Vida als Anys.
Catalunya participa molt activament, política i tècnicament, en l’elaboració i la recerca de consens de la Llei General de Sanitat, liderada pel ministre Ernest Lluch durant el govern del PSOE presidit per Felipe González. El catalanisme polític i el mateix president Pujol coincidien en la importància del sistema sanitari públic i dels models de països europeus, especialment els escandinaus i el Regne Unit. El Sistema Nacional de Salut (NHS) es crea al Regne Unit l’any 1948 i el model d’estat de benestar escandinau, sobretot el suec, liderat per la socialdemocràcia, eren els referents tant del govern socialista espanyol i el català, en aquell moment.
La Llei General de Sanitat (1986) opta per un Sistema Nacional de Salut, d’accés universal i finançat per impostos i no per la Seguretat Social. Descentralitzant a les comunitats autònomes l’organització i la gestió d’aquest. L’atenció primària i la salut pública se situaven al centre del model. L’estat central s’atorga la regulació bàsica del sistema, l’aprovació de la cartera comuna, la coordinació i cooperació territorial, la gestió de les emergències sanitàries nacionals i la sanitat exterior. Les transferències sanitàries es fan efectives entre l’any 1991 al 2001. Catalunya va ser la primera a tenir les transferències ja incloses en l’Estatut de Sau (1979) I efectives a partir del 1981.
Quines són les variables comparatives principals 1986-2026 i les respostes pel present i el futur? La població a Espanya i a Catalunya, durant els quaranta anys, ha crescut a les zones urbanes i s’ha despoblat ruralment, s’ha fet molt diversa, i s’ha envellit. L’esperança de vida se situa entre les més altes del món.
Espanya ha passat de 38,7 milions d’anys a 49.6 en quaranta anys, que suposa un increment del 28%. El percentatge de persones nascudes a l’estranger ha passat d’1% al 18%. El percentatge de joves de menys de 15 anys era del 22%, ara del 12%. La taxa de fecunditat ha disminuït un 45% i el nombre de fills per dona en edat fèrtil està entorn de l'1, molt per sota dels 2,1 fills, que caldria per al reemplaçament generacional. El percentatge de persones de 65 anys o més ha passat del 13% al 22%. L’esperança de vida ha passat de 76 anys a 84 anys de mitjana. La taxa de mortalitat infantil ha disminuït un 62%, de 8 nens morts per 1.000 nascuts vius a 3.31.
Catalunya tenia l’any 1986, sis milions d’habitants i ara en té 8,2 milions, que suposa un increment del 36%. El País Basc ha incrementat un 5% la seva població en aquests quaranta anys i disposa de concert econòmic. El percentatge de nascuts a l’estranger ha passat de l’1,6% al 19%. Els joves menors de 15 anys representaven el 25% i ara el 15%. El nombre de fills per dona en edat fèrtil és d'1.08. El percentatge de persones grans ha crescut un 41% en aquests quaranta anys. L’esperança de vida ha passat de 76.9 a 84,24 anys, de 80 a 86.6 les dones i de 74 a 81 els homes. La taxa de mortalitat infantil ha disminuït fins als 2,99 nens morts per 1.000 nascuts vius, un 63% menys.
La despesa sanitària s’ha anat incrementant. L’any 1986, la despesa sanitària pública a Espanya se situava entorn del 3,97% del PIB, 218 euros per càpita, per persona. Actualment, la despesa sanitària pública és del 6,68% del PIB, uns 2.187 euros per persona, un 2,5% de privada, un 9,2% despesa sanitària total. La despesa sanitària pública al Regne Unit és del 9,2% del PIB, a Suècia del 9,6% i menys despesa privada. Els models sanitaris que no són SNS són menys eficients i amb pitjors resultats en equitat. La despesa sanitària als EUA és de 17% del PIB. La despesa sanitària pública catalana és del 6,2% del PIB malgrat que representa un 1/3 dels pressupostos de la Generalitat. L’infrafinançament i la creixent demanda són un llast pel sistema sanitari català.
Els principis i propostes de la Llei General de Sanitat (1986) i del LLOSC (Llei Ordenació Sanitària de Catalunya, 1990) són vigents, però els canvis poblacionals, l’envelliment, les expectatives dels ciutadans i dels professionals, la innovació terapèutica (farmacològica, teràpies avançades), tecnològica (tècniques mínimament invasives, robòtica), i diagnòstica requereixen reformes i de transformacions i calen consensos per aquestes. L’accessibilitat i la continuïtat assistencial han empitjorat. La salut pública pren un especial significat davant dels determinants socials (les desigualtats són creixents, entorn un 20% de la població es troba en risc de pobresa i un de cada 3 nens en risc exclusió social), mediambientals, locals i globals (Una Salut: humana, animal, mediambiental).
Cal debatre i trobar consens polític, professional i social per a poder fer reformes substantives. El sistema sanitari públic ha d’orientar-se a ser poblacional, preventiu, predictiu, participat i personalitzat de precisió (5 P).
Cal revisar la Governança i el finançament just, eficient i sostenible, amb una política del medicament i de tecnologia amb evidència de valor. La despesa sanitària de les CCAA creix per damunt del que poden assumir i caldrà debatre les fórmules de finançament de la reconstrucció i transformació dels sistemes sanitaris i socials (en especial pobresa i dependència). El paper del Consell Interterritorial ha de revisar-se per esdevenir un òrgan de govern col·legiat. Cal atorgar a l’autoritat tècnica independent un paper motor per impulsar les reformes, com el NICE (National Institute for Health Care Excellence) del Regne Unit. En l’àmbit dels professionals cal trobar la suficiència i adequació dels recursos humans, revisar la formació de pregrau, grau, postgrau i formació continuada, garantir condicions laborals de qualitat des del professionalisme. Situar la Salut pública i l’atenció primària i comunitària en l'eix vertebrador del sistema. Integració social i sanitària, adaptant els sistemes a la cronicitat. Cal assegurar el creixement sostingut en recerca, desenvolupament i innovació, incorporant la transformació digital i a la utilitat, amb mirada humanística, de la IA.
Cal allunyar-se de les demandes de centralització i d'homogeneïtzació de les fórmules de gestió. El sistema de salut ha de respondre a resultats de valor. Finalment, cal tancar els temes pendents de la Llei General de Sanitat, avui encara vinculats a la Seguretat Social i centralitzats, les mútues d’accidents i malalties professionals i el patrimoni sanitari. El sistema de salut públic és un dels fonaments fonamentals de la igualtat d’oportunitats i la cohesió social. Les no reformes ens porten a perdre qualitat i equitat. El pacte social s’ha de refer per poder fer les transformacions necessàries.