L’odi contra la llengua catalana que, històricament, professa una part important de la societat espanyola, a dreta i a esquerra, té motius diversos. Es tracta d’una llengua que vehicula una cultura i una literatura independents i que va ser la primera, a Europa, a emprar-se per tractar temes que fins llavors eren reservats al llatí: ciència, teologia, medicina, astronomia o filosofia, gràcies a Ramon Llull. Una nació que té un Estat en propietat i que el vol uniforme, a l’interior del qual es troben la major part dels territoris de llengua catalana, no pot tolerar aquesta independència perquè és símptoma d’una dinàmica nacional pròpia que pot conduir a altres àmbits de sobirania que no tenen cabuda a Espanya.
Es tracta d’un idioma que és ensenyat a universitats dels cinc continents, que disposa de diccionaris de correspondència cap a les llengües més parlades del món, incloses singularitats com el sànscrit, i en alguns casos abans que n’existís una versió espanyola semblant. O bé diccionaris especialitzats com el de la ciència i la tecnologia nuclears, avançant-se així a bona part dels idiomes europeus com és el cas de l’espanyol. Es tracta d’un idioma amb molta obra literària traduïda a nombroses llengües, que edita més de deu mil títols anuals en aquesta llengua (25 cada dia), que és el número 10 que més tradueix del món i el 23è més traduït i amb escriptors que, per la seva qualitat, ja haurien guanyat un Nobel de Literatura si en comptes de tenir dos Estats en contra, en tingués un de propi, a favor.
Hi ha, però, un altre fet que no és assumible pel nacionalisme espanyol com és la importància demogràfica del nombre de parlants i l’àmbit territorial del seu domini lingüístic. És l’única llengua de l’Estat espanyol que es parla en quatre Estats europeus, a diferència de l’espanyol, i, amb 10 milions de parlants, ocupa la 13a posició per davant de llengües oficials i se situa per davant de 12 llengües que sí que són oficials a les institucions europees, com ara el danès, el noruec, el croat, l'eslovac o el letó, entre altres. Com a segona llengua més apresa a Europa ocupa el setè lloc i, en proporció al nombre de parlants, és una de les 10 llengües més actives del món a la xarxa.
Davant aquesta realitat innegable, l’objectiu del nacionalisme espanyol és negar la realitat. I una forma d’afeblir, minoritzat i perjudicar l’idioma és atacar-ne la unitat, del tot indiscutible a nivell científic. Divideix i venceràs és una divisa prou coneguda de Juli Cèsar ençà. D’aquesta manera, com a idioma fragmentat té moltes menys possibilitats de sobreviure i mantenir-se fort de cara al futur, sobretot si se’n qüestiona permanentment la seva identitat comuna i compartida, per damunt de tota mena de fronteres administratives. Aprofitant-se que, tradicionalment, en molts llocs, hom anomena la llengua a partir del propi dialecte (valencià, mallorquí, tortosí, etc.) es vol convertir cadascuna de les variants de la mateixa llengua en idiomes diferents per fer-la més feble, fràgil i vulnerable.
A les Illes Balears, al País Valencià i a la Franja hi ha una veritable ofensiva per negar a la llengua pròpia d’aquests indrets la condició de catalana, compartida, doncs, amb la resta de territoris del mateix àmbit lingüístic. Cal dir, però, que una cosa és el nom de la llengua amb més d’una denominació per referir-nos al mateix idioma i una altra, ben distinta tot i que hi pot conduir, la distinció o contraposició absoluta entre el nom popular o dialectal i el conjunt de la llengua, volent fer passar per idiomes diferents “valencià”, "mallorquí” o “català”.
Curiosament, però, no som l’únic idioma amb més d’un nom popular, però sí l’únic que pateix aquest atac constant contra la seva unitat científica, a diferència de la doble apel·lació castellà/espanyol, flamenc/neerlandès o bé aranès/occità, denominacions que ningú no sosté que es tracti d’idiomes diferenciats. És a dir, en cap caixer automàtic o en la web de cap ministeri no es disposa de la doble possibilitat de poder triar entre castellà o espanyol, o bé entre flamenc o holandès com si fossin diferents, ja que l’únic que hi surt és el nom científic com és coneguda internacionalment la llengua: espanyol i neerlandès.
Encara ara ressonen els crits histèrics de Pablo Casado, que Déu l’hagi perdonat, adreçant-se a menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterers, dient-los que no parlaven català sinó menorquí, mallorquí, eivissenc i “formenterés”. I és ben cert que parlen tot això que diu ell, tant com tot això és, alhora, català, la forma característica que adopta la mateixa llengua a cada indret. Del conjunt d’aquestes variants la legalitat vigent, és a dir, l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i la Llei de Normalització Lingüística en diu, només i de cap altra manera, “llengua catalana”. Però als que tenen odi a la nostra llengua se’ls en ben refot la llei, com més d’una vegada han manifestat, sense manies, càrrecs institucionals de la dreta espanyola i més enllà.
No són els únics que no respecten la llei. Tampoc no ho fa el cap d’Estat del Regne d’Espanya atorgant, el 2024, el títol de “Reial” a una cosa que es diu “Reyal Acadèmi de Sa Llengo Baléà”, “llengo” en la qual no hi ha ningú que sigui capaç d’escriure-hi, ni cap literat que n’assumeixi el disbarat. Una decisió així pot ser vista com una exhibició gratuïta d’ignorància científica, desconeixement filològic i mala fe política. Tant se val que l’Institut Estudis Catalans, la Universitat de les Illes Balears, l’Obra Cultural Balear i el mateix govern balear del PP n’hagin protestat i demanat al monarca de retirar-li la cobertura reial a una mostra tan colossal d’analfabetisme i manca de sentit del ridícul. Però, fins ara, el més calent és a l’aigüera.
La distinció entre “valencià” i “català”, com si fossin idiomes diferents, la manté també oficialment el govern espanyol més progressista de la història. Només cal consultar la web del ministeri de Cultura (!?), dirigit pel barceloní Ernest Urtasun, dels Comuns; del ministeri d’Indústria i Turisme, encapçalat pel barceloní i exbatlle de Barcelona, Jordi Hereu, del PSC; del ministeri de Ciència, Innovació i Universitats (!?) en mans de la gandienca Diana Morant, del Partit Socialista del País Valencià, i del ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, que duu un altre socialista valencià, Lluís Planas.
Tant se val que el Tribunal Constitucional, com abans ho havia fet la Real Academia de la Lengua, hagués reconegut la unitat de la nostra llengua, com fan totes les universitats del món, perquè el govern actual se’n passa el reconeixement per l’arc triomfal. Els Comuns, el PSC, el PSPV, el PSOE i Sumar tenen alguna cosa a dir-hi? Amb el seu silenci són tan culpables d’atemptar contra la unitat de la llengua com els seus ministres.
Pel que fa als caixers automàtics, al Principat, en relació amb la nostra llengua els grans bancs només ofereixen la possibilitat de triar “català” com a opció lingüística en fer-hi operacions amb targeta, si bé entitats menors com IberCaja diferencien entre “català” i “valencià” simultàniament en el mateix territori, però, en canvi, només admeten “espanyol”, sense donar la possibilitat de triar “castellà”, “andalús”, “extremeny”, “argentí”, “mexicà” o “equatorià”. Al País Valencià, Banc Sabadell, la Caixa i Cajamar només hi tenen “valencià”, mentre que el BBVA, Santander i Caja Rural Central hi mantenen exclusivament “català”.
Tan sols alguna entitat com la ja esmentada IberCaja, aragonesa, dona les dues opcions, distingint entre “valencià” i “català” com a idiomes distints. A les Balears, les entitats del país (CaixaBank, Banc Sabadell, i Colonya Caixa Pollença), així com altres d’àmbit estatal, només tenen l’opció de “català”, al costat d’altres llengües estrangeres, excepte novament IberCaja, que torna a ser la que discrimina i diferencia “català” de “valencià”, fet que ja no pot ser vist com a casual o anecdòtic, sinó del tot intencionat i conscient, amb voluntat de fer mal per fragmentar l’idioma.
Aquesta entitat aragonesa és també l’única que distingeix entre “català” i “valencià” en els caixers de la Franja, mentre que CaixaBank i el Banc Sabadell només hi tenen l’opció de “català” i Santander i BBVA una sola opció per a “català/valencià”. A Andorra, els caixers automàtics de les principals entitats (MoraBanc, Creand i Andbank) ofereixen el català com a opció predeterminada en tots els dispositius del país, atès que hi és l’única llengua oficial. Finalment, a Catalunya Nord, només el Crédit Agricole Sud Méditerranée disposa de l’opció “català” a Perpinyà, zones turístiques i indrets fronterers. A Andorra i a Catalunya Nord tenen la sort de no comptar amb oficines d’IberCaja.
L’èxit sense precedents assolit enguany pel Correllengua Agermanat, sense necessitat de posar-hi el nom de la llengua pel futur de la qual es corre, és un gest d’afirmació popular a favor d’un idioma els confins del qual l’han fixat els milers de persones que s’han sumat a la iniciativa, en tots els territoris on és parlat. Només si el convertim, permanentment, en una llengua viva n’assegurarem el futur, de Perpinyà a Alacant, de Lleida a Palma, per damunt dels que, per acció decidida i conscient, o per omissió covarda i irresponsable, atempten cada dia contra la seva unitat. Recordant Joan Fuster, “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”. I no volem ser destruïts.