Han passat ja 32 anys d’ençà que, el febrer de 1981, el rei d’Espanya fos esbrocat per un grup de dirigents independentistes bascos, a la Casa de Juntes de Gernika, mentre entre crits, xiulets i aplaudiments s’alçava, persistent, el so de l’himne de combat abertzale Eusko Gudariak. A conseqüència d’aquells fets, disset dirigents d’Herri Batasuna i dos de LAIA van ser acusats dels delictes d’injúries al cap d’estat i de desordres públics. Nou anys més tard, l’abril de 1990, cinc diputats van alçar-se del seu escó i van abandonar l’hemicicle del Parlament de Catalunya, just en el moment en què de la mesa estant, començava el seu discurs Felip de Borbó, hereu de la corona espanyola. Es tractava dels tres diputats amb què comptava llavors ERC i dels dos del PCC. No cal dir que aquell gest, si bé no va poder ser acusat de cap tipus de delicte –un diputat pot deixar el seu escó quan li sembli oportú, parli qui parli- va ser durament criticat pels sectors benestants i acomodaticis de la societat catalana de l’època, és a dir, per la majoria i, en particular, per aquells mitjans de comunicació que sempre s’han caracteritzat, llavors i ara, per estar a l’avantguarda d’un monarquisme servil, bavós i profundament provincià.

Aquesta mateixa setmana, la reina Sofia ha estat escridassada per uns centenars de miners sense feina, quan anava a inaugurar el nou parador nacional  de Corias, en una de les zones asturianes tradicionals de mines de carbó. Crida l’atenció ja que, pel fet de viure habitualment a Londres i no conèixer-se-li cap escàndol, era el membre de la casa reial que més semblava salvar-se de la protesta cívica. Però el fenomen no és nou, ja que, en aquests moments, no hi ha cap membre de la família reial espanyola que se situï al marge de les ires populars. Xiulen, escridassen i esbronquen el rei, la dona, les filles, el fill, el gendre i la jove, vagin on vagin, des del fins fa quatre dies selecte reducte monàrquic del Liceu, fins davant de l’Ajuntament de Girona o tant se val en quina universitat, un lliurament de premis, una inauguració d’un equipament públic o un esdeveniment esportiu. El malestar s’ha anat generalitzant a pertot i, pel que diuen, els afectats no se n’acaben d’avenir i ho porten malament...

Si, inicialment, el rebuig a la monarquia espanyola s’expressava en termes d’afirmació nacional (País Basc i Catalunya), a Espanya, lògicament, no és així i es canalitza mitjançant una afirmació democràtica, cada cop més republicana. Mai com ara, sigui on sigui, en actes civils i manifestacions de la mena que siguin, no s’ha vist onejar tant la bandera tricolor republicana espanyola.  Motius no en falten i, si fos espanyol, suposo que també manifestaria la meva disconformitat amb una institució restablerta pel franquisme, l’única monarquia restaurada en tot el món al llarg del segle XX. La pèrdua de respecte ha estat progressiu i incessant, d’ençà que, la cacera d’elefants a Botswana, va disparar l’alarma i va er caure la bena dels ulls a aquells que encara n’hi duien: Corina, Urdangarín, Marichalar, Nóos, Letizia, privilegis i impunitats en un llistat inacabable. Ara sembla que tothom s’hi vegi amb cor, i les interioritats, embolics i irregularitats de la reialesa són objecte no sols de crítiques, sinó d’escarnis i comentaris desacomplexats, d’una forma insospitada fins ara.

Durant dècades, la relació dels poders econòmics, empresarials, polítics i mediàtics amb la monarquia ha estat d’un vassallatge acrític colossal, més propi del període feudal que de l’època contemporània, ben sovint fregant el ridícul més esplendorós. Encara ara, aquestes reverències de cap masculines i aquesta mitja genuflexió femenina, davant uns personatges com els que integren avui la casa reial, em semblen, senzillament, patètiques. En aquests 38 anys de regnat, se’ls ha rigut totes les gràcies, encara que, en la majoria d’ocasions, la gràcia no aparegués per enlloc. I se’ls ha fet tota mena de regals (palaus, iots, etc) i, segons sembla, més d’una comissió podria haver anat a engrossir els comptes corrents particulars de la família en qüestió. Per dir-ho en termes d’abans, la casa reial tenia butlla per fer el que volgués. Fins que han tibat tant la corda que, al final, aquesta s’ha anat esfilagarsant fins al límit. He de confessar que, si bé mai no he dubtat que nosaltres serem un estat independent, era clarament escèptic sobre les possibilitats que Espanya passés a ser una república en comptes d’un regne com ara. Però, gràcies a la casa reial, crec que els espanyols estan cada dia que passa més a prop de tenir una república i no, precisament, gràcies als republicans espanyols. Ben mirat, com nosaltres la independència... El mèrit  és seu. I guanyat a pols.