No fa gaires dies el periodista del diari Crític Roger Palà publicava un article sobre l'obertura de les escoles en què deia, entre d'altres coses, que mai no havia rebut tants insults i atacs per les xarxes socials com des que va expressar la seva posició favorable a l'obertura de les escoles al mes de maig. Això, de fet, és dir molt, perquè els lectors que el segueixin a les xarxes hauran pogut observar que escarnir a Roger Palà s'ha convertit, per a alguns usuaris, en una mena d'entreteniment. De fet, ja va començar amb els comentaris als articles que escrivia fa temps a NacióDigital, perquè l'anonimat de les xarxes és sempre un terreny fèrtil per a aquests comportaments.
No és, evidentment, una cosa que li passi només a Roger Palà, li passa a altres persones de signes ideològics molt diversos. Malauradament, hi ha un cert independentisme (l'independentisme antipàtic, en podríem dir) que darrerament excel·leix en aquests comportaments. Però bé: d'assetjadors i d'assetjats n'hi ha de totes les tendències polítiques, al nostre país i als altres països.
En tot cas, parlar d'aquest cas pot ser útil per treure'n conclusions més generals. Vagi per endavant que conec a Roger Palà des de fa anys. De vegades discrepo d'algunes de les seves posicions, però sovint les comparteixo. Com en el cas de les escoles. Potser això esbiaixa la meva percepció del cas. Potser, si no fos perquè el conec, hauria triat altres exemples per il·lustrar l'argument. O ni tan sols m'hauria parat a pensar en el problema que plantegen aquests comportaments. Però tothom té els seus biaixos. I crec que és més útil fer-los explícits d'entrada i fer un esforç per anar més enllà que no fer veure que no els tenim.
A les xarxes hi ha tota mena de perfils anònims o semi-anònims, amb comportaments agressius. Alguns són persones reals que s'amaguen, i que actuen sols o coordinats per partits, organitzacions o xarxes d'afinitat informals. D'altres són bots, programats per difondre determinats missatges. En tots els casos l'objectiu sol ser el d'intimidar els qui expressen posicions polítiques que no els agraden per tal que s'ho pensin dues vegades abans d'expressar-les en públic. És una realitat desagradable del món de les xarxes socials. Aquestes tàctiques tenen efectes, sobretot, per la seva capacitat de condicionar el comportament o l'expressió dels qui en són víctimes. Actuen, diguem-ho així, com una eina d'intimidació. A ningú li agrada ser insultat o escarnit i, per tant, sovint podem preferir no expressar opinions que no agradaran als qui empren aquestes tàctiques, que estaran sempre preparats per atacar-nos.
La cosa, tanmateix, és més preocupant quan els comportaments d'assetjament es normalitzen, fins al punt que persones no anònimes, i generalment raonables, educades i intel·ligents, se senten legitimades (o fins i tot empeses per l'entorn) a realitzar-los. És el que ha passat, en bona part, amb el cas que mencionàvem. L'agressivitat, els atacs personals i les referències a la vida familiar de Roger Palà en el cas de les escoles (com en altres episodis) han estat, malauradament, constants. I no només per part de perfils anònims, ni per part de perfils especialment sectaris o agressius. De fet, ho hem vist en gent que generalment és educada, intel·ligent i sensible.
Probablement respon a un cert comportament gregari, no gaire diferent del que es practica de vegades als patis de les escoles en els casos d'assetjament escolar, o bullying. Sovint es vol confondre aquest assetjament a les xarxes amb la discrepància legítima i sana. Però és ben fàcil d'identificar. Ens trobem davant de comportaments inacceptables per exemple, si inclouen una persecució sistemàtica, responent de manera hostil i agressiva a qualsevol missatge d'una determinada persona. La interpel·lació directa, constant i maleducada és un comportament propi de l'assetjament, sobretot si l'interpel·lat dóna mostres de no voler entrar en la batussa. Un altre tret característic d'aquest assetjament a les xarxes és quan, en lloc de discutir els arguments, es ridiculitza qui els fa, es fan afirmacions o insinuacions insidioses sobre la seva feina, la seva vida privada, les seves capacitats intel·lectuals o els seus suposats interessos ocults. I també quan se l'ataca per opinions o posicions que, quan les expressen altres persones, no reben els mateixos atacs: quan algú és singularitzat com a objectiu d'aquestes pràctiques, només cal que digui "bon dia" per rebre tota mena de respostes fora de lloc.
Els usuaris de les xarxes tenen diverses eines per protegir-se d'aquests comportaments incívics. Es poden bloquejar perfils, silenciar-los, deixar de rebre notificacions o evitar que responguin als teus missatges. També és important evitar entrar en discussions amb qui s'adreça a tu de manera impertinent i amb mala educació. Els assetjadors sovint ho interpretaran com a mostres de covardia i encara en faran més escarni. El que dèiem: tot plegat no és tan diferent del bullying de pati d'escola. Però són recursos útils per poder mantenir un espai de diàleg mínimament sa i per tant és molt aconsellable fer-ne un ús més generalitzat.
Ara bé, aquestes eines tenen els seus límits. Quan aquests comportaments agressius són generalitzats, difícilment es pot evitar que això tingui un impacte sobre les persones. De vegades els que són objectius d'aquests comportaments reaccionen amb més agressivitat, encetant una espiral indesitjable de degradació del debat públic. D'altres vegades, decideixen deixar d'expressar les seves opinions, i s'alimenta així una espiral del silenci igualment indesitjable. Són poques les persones que són capaces de mantenir un to educat, defugir els atacs personals i alhora seguir expressant amb llibertat les seves opinions. Roger Palà és una d'aquestes persones i crec que això té un valor.
Potser algun lector pensarà que tot això són anècdotes sense importància pròpies d'un submón molt reduït. Jo també ho he pensat, i de fet m'he qüestionat la rellevància d'aquest tema abans d'escriure l'article. Potser valia més la pena parlar de la inhabilitació del president, de la crisi de la monarquia espanyola o de la pandèmia. També m'he qüestionat, és clar, quines implicacions podria tindre sobre mi fer aquest article: ja en tinc prou (i de sobres) amb els meus haters particulars per a afegir-hi els de Roger Palà, que en són molts. A ningú li agrada posar-se en l'ull de l'huracà.
Però pensant-hi bé, crec que té la seva importància. Les xarxes socials s'han convertit en un espai important de debat públic. Sobretot per la seva capacitat d'influència: periodistes, polítics i activistes n'estan molt pendents. I les xarxes condicionen molt (possiblement massa) les seves decisions. Per això crec que és important fer un esforç col·lectiu per preservar la civilitat en el debat públic, també a les xarxes. Són principis bàsics. No escarnir, ni insultar ningú. No obsessionar-se a replicar sistemàticament tot allò que diu algú de qui discrepes. No utilitzar un to que no utilitzaries en una conversa en directe. No fer arguments ad hominem i, sobretot, no alimentar cap mena de rumor o insinuació sobre la vida privada de les persones. Aquests comportaments haurien de ser socialment sancionats. I els líders polítics, socials, sindicals o d'opinió que se'n beneficiïn els haurien de censurar activament en lloc d'alimentar-los, com passa sovint.
Res de tot això implica defugir o negar el debat d'arguments i les posicions confrontades. Al contrari: si els deslliurem de l'escarni i la falta de respecte, podrem contrastar molt millor les posicions d'uns i altres i tot plegat serà més sa i productiu.
No és, evidentment, una cosa que li passi només a Roger Palà, li passa a altres persones de signes ideològics molt diversos. Malauradament, hi ha un cert independentisme (l'independentisme antipàtic, en podríem dir) que darrerament excel·leix en aquests comportaments. Però bé: d'assetjadors i d'assetjats n'hi ha de totes les tendències polítiques, al nostre país i als altres països.
En tot cas, parlar d'aquest cas pot ser útil per treure'n conclusions més generals. Vagi per endavant que conec a Roger Palà des de fa anys. De vegades discrepo d'algunes de les seves posicions, però sovint les comparteixo. Com en el cas de les escoles. Potser això esbiaixa la meva percepció del cas. Potser, si no fos perquè el conec, hauria triat altres exemples per il·lustrar l'argument. O ni tan sols m'hauria parat a pensar en el problema que plantegen aquests comportaments. Però tothom té els seus biaixos. I crec que és més útil fer-los explícits d'entrada i fer un esforç per anar més enllà que no fer veure que no els tenim.
A les xarxes hi ha tota mena de perfils anònims o semi-anònims, amb comportaments agressius. Alguns són persones reals que s'amaguen, i que actuen sols o coordinats per partits, organitzacions o xarxes d'afinitat informals. D'altres són bots, programats per difondre determinats missatges. En tots els casos l'objectiu sol ser el d'intimidar els qui expressen posicions polítiques que no els agraden per tal que s'ho pensin dues vegades abans d'expressar-les en públic. És una realitat desagradable del món de les xarxes socials. Aquestes tàctiques tenen efectes, sobretot, per la seva capacitat de condicionar el comportament o l'expressió dels qui en són víctimes. Actuen, diguem-ho així, com una eina d'intimidació. A ningú li agrada ser insultat o escarnit i, per tant, sovint podem preferir no expressar opinions que no agradaran als qui empren aquestes tàctiques, que estaran sempre preparats per atacar-nos.
La cosa, tanmateix, és més preocupant quan els comportaments d'assetjament es normalitzen, fins al punt que persones no anònimes, i generalment raonables, educades i intel·ligents, se senten legitimades (o fins i tot empeses per l'entorn) a realitzar-los. És el que ha passat, en bona part, amb el cas que mencionàvem. L'agressivitat, els atacs personals i les referències a la vida familiar de Roger Palà en el cas de les escoles (com en altres episodis) han estat, malauradament, constants. I no només per part de perfils anònims, ni per part de perfils especialment sectaris o agressius. De fet, ho hem vist en gent que generalment és educada, intel·ligent i sensible.
Probablement respon a un cert comportament gregari, no gaire diferent del que es practica de vegades als patis de les escoles en els casos d'assetjament escolar, o bullying. Sovint es vol confondre aquest assetjament a les xarxes amb la discrepància legítima i sana. Però és ben fàcil d'identificar. Ens trobem davant de comportaments inacceptables per exemple, si inclouen una persecució sistemàtica, responent de manera hostil i agressiva a qualsevol missatge d'una determinada persona. La interpel·lació directa, constant i maleducada és un comportament propi de l'assetjament, sobretot si l'interpel·lat dóna mostres de no voler entrar en la batussa. Un altre tret característic d'aquest assetjament a les xarxes és quan, en lloc de discutir els arguments, es ridiculitza qui els fa, es fan afirmacions o insinuacions insidioses sobre la seva feina, la seva vida privada, les seves capacitats intel·lectuals o els seus suposats interessos ocults. I també quan se l'ataca per opinions o posicions que, quan les expressen altres persones, no reben els mateixos atacs: quan algú és singularitzat com a objectiu d'aquestes pràctiques, només cal que digui "bon dia" per rebre tota mena de respostes fora de lloc.
Els usuaris de les xarxes tenen diverses eines per protegir-se d'aquests comportaments incívics. Es poden bloquejar perfils, silenciar-los, deixar de rebre notificacions o evitar que responguin als teus missatges. També és important evitar entrar en discussions amb qui s'adreça a tu de manera impertinent i amb mala educació. Els assetjadors sovint ho interpretaran com a mostres de covardia i encara en faran més escarni. El que dèiem: tot plegat no és tan diferent del bullying de pati d'escola. Però són recursos útils per poder mantenir un espai de diàleg mínimament sa i per tant és molt aconsellable fer-ne un ús més generalitzat.
Ara bé, aquestes eines tenen els seus límits. Quan aquests comportaments agressius són generalitzats, difícilment es pot evitar que això tingui un impacte sobre les persones. De vegades els que són objectius d'aquests comportaments reaccionen amb més agressivitat, encetant una espiral indesitjable de degradació del debat públic. D'altres vegades, decideixen deixar d'expressar les seves opinions, i s'alimenta així una espiral del silenci igualment indesitjable. Són poques les persones que són capaces de mantenir un to educat, defugir els atacs personals i alhora seguir expressant amb llibertat les seves opinions. Roger Palà és una d'aquestes persones i crec que això té un valor.
Potser algun lector pensarà que tot això són anècdotes sense importància pròpies d'un submón molt reduït. Jo també ho he pensat, i de fet m'he qüestionat la rellevància d'aquest tema abans d'escriure l'article. Potser valia més la pena parlar de la inhabilitació del president, de la crisi de la monarquia espanyola o de la pandèmia. També m'he qüestionat, és clar, quines implicacions podria tindre sobre mi fer aquest article: ja en tinc prou (i de sobres) amb els meus haters particulars per a afegir-hi els de Roger Palà, que en són molts. A ningú li agrada posar-se en l'ull de l'huracà.
Però pensant-hi bé, crec que té la seva importància. Les xarxes socials s'han convertit en un espai important de debat públic. Sobretot per la seva capacitat d'influència: periodistes, polítics i activistes n'estan molt pendents. I les xarxes condicionen molt (possiblement massa) les seves decisions. Per això crec que és important fer un esforç col·lectiu per preservar la civilitat en el debat públic, també a les xarxes. Són principis bàsics. No escarnir, ni insultar ningú. No obsessionar-se a replicar sistemàticament tot allò que diu algú de qui discrepes. No utilitzar un to que no utilitzaries en una conversa en directe. No fer arguments ad hominem i, sobretot, no alimentar cap mena de rumor o insinuació sobre la vida privada de les persones. Aquests comportaments haurien de ser socialment sancionats. I els líders polítics, socials, sindicals o d'opinió que se'n beneficiïn els haurien de censurar activament en lloc d'alimentar-los, com passa sovint.
Res de tot això implica defugir o negar el debat d'arguments i les posicions confrontades. Al contrari: si els deslliurem de l'escarni i la falta de respecte, podrem contrastar molt millor les posicions d'uns i altres i tot plegat serà més sa i productiu.