No serà així: la línia oficial del govern i els unionistes és la por a la llibertat (títol d’un llibre, per cert, del psicoanalista Erich Fromm, deixeble de Freud), fins i tot quan resulta difícil, en termes de democràcia, trobar arguments que ho justifiquin. És clar, hi ha l’apel·lació a la lletra legal, però quan constantment es modifiquen, es revoquen i es redacten lleis per adaptar-se a la realitat canviant, al.legar simplement que el dret de vot és de rang inferior a la constitució és difícil d’empassar.
Per convèncer els escocesos, Cameron ha promès millores en l’autonomia. És a dir, ha buscat que Escòcia no marxés fent-la sentir millor dins el Regne Unit. A Madrid, en canvi, triomfa la línia José Bono, és a dir, rebutjar qualsevol demanda que arribi de Catalunya com a sospitosa de secessionisme. En les memòries que publicita aquests dies, Bono, a banda de venjar-se de Pasqual Maragall quan ell no pot replicar, confon la intenció de l’ex president: "amb l’impuls a la reforma de l’Estatut, Maragall no buscava separar Catalunya d’Espanya, sinó el contrari: que tingués prou motius per quedar-s’hi. El seu objectiu era que Catalunya se sentís còmoda en la unió. Va resultar ingenu (Maragall no se’l van creure ni tan sols bona part dels seus companys de partit, a qui tot allò del federalisme asimètric –llavors- sonava a xinès)".
Ben lluny de Cameron, el camí que segueix l’establishment espanyol és negar fins i tot l’existència de fet diferencial, i ja s’ha vist on els porta. Potser sí que la reforma de l’estatut ha conduït a l’augment de l’independentisme. Però ben segur que no ha estat sobretot pel que van fer els catalans, sinó especialment per com hi van respondre els espanyols.