Espanya i l'alienació mental catalana 

«La llibertat passa, en primer lloc, per descolonitzar la ment i per creure’s a fons el dret que tenen les colònies a determinar-se i acabar d’un cop amb la violència de les metròpolis»

05 de desembre de 2017
Ho explica l’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o en relació amb la colonització britànica de Kènia. Allà, després de la violència física, hi va haver la violència psicològica, que s’aguantava sobre tres pilars: el control colonial de les escoles, l’alienació mental dels kenians (que sempre es pensaven a si mateixos en referència a la metròpoli) i la compra d’elits locals –que són l’enllaç entre colònia i metròpoli i que sobreviuen en la mesura que tenen el galliner indígena controlat-.  
 
També a nosaltres, després de la violència policial de l’1 d’octubre, l’estat espanyol ens aplica la violència psicològica. L’embat a les escoles s’ha accentuat –tot i que fa anys que dura-. De fet, recordem-ho tant com calgui, destruir l’escola catalana és la raó per la qual existeix un partit com Ciutadans.
 
A més, ara, entre les detencions i els exiliats, el centre mental i polític ha deixat de ser el Principat. Fins i tot el president Puigdemont fa campanya en referència a Rajoy, com un socialista espanyol. “Voteu-me a mi, és el que ell no voldria”.
 
I encara, sobre les elits, avui mateix La Vanguardia ens ven amb bombo i platerets com Elsa Artadi, com a directora general de coordinació interdepartamental, ha optat per conservar el seu lloc de feina, “acatant així el 155 i defensant l’ordre constitucional”.
 
El control de les escoles, l’alienació mental d’un poble i la compra d’elits: aquesta és la violència psicològica que aplica tota metròpolis, accentuada avui a Catalunya per les enquestes cuinades i la Junta Electoral. I és per això, només per això, pel pes de la seva violència psicològica, que Espanya es va fent gran i que nosaltres ens empassem tota una lògica fatalista d’inferioritat i de resistència.
 
Amb la por no hi pots fer pactes. Només pots exorcitzar-la fent-te les preguntes més bèsties honestament. Quins polítics de primera línia, després d’haver fet una declaració política d’independència com la que va fer-se, haurien dit “L’Audiència Nacional ja no la reconec. Si volen que em vinguin a buscar al meu país”? Per què els que hi havia no van fer-ho? Què faran si tornen a trobar-se en una situació semblant?
 
Pensem en això, votem el 21-D en conseqüència i tornem a posar cadascun dels 32.000 km2 que té Catalunya al centre de nosaltres mateixos. És aquest tros de terra, la que dona dignitat als polítics que la representen, i no a la inversa. Això també ho explica l'autor kenià: la llibertat passa, en primer lloc, per descolonitzar la ment i per creure’s a fons el dret que tenen les colònies a determinar-se i acabar d’un cop amb la violència de les metròpolis.