El passat diumenge 18 de maig, els portuguesos van anar a votar a una convocatòria electoral anticipada que arribava després que el govern del conservador Luís Montenegro perdés una moció de confiança al parlament. Aquesta era la desembocadura d’una investigació per uns sospitosos negocis immobiliaris de la família del primer ministre.

Tot i el motiu original dels comicis i una certa falta de solidesa del projecte polític de Montenegro, la seva formació política, Aliança Democràtica (és una coalició de dretes), va guanyar les eleccions (que van tenir bones dades de participació) amb 89 escons, clarament per davant dels 58 que van obtenir tant el Partit Socialista com el partit d’ultradreta trumpista-lepenista Chega! (“Prou!” en català). El PS va aconseguir quedar-se segon en percentatge de vots, tot i empatar en escons. Dels 120 diputats aconseguits pel socialista António Costa el 2022, que li donaven la majoria absoluta, a una de les derrotes més contundents de la història de la formació.

Les primeres anàlisis es van cenyir a aquesta clara desfeta dels socialistes (que ja es troben buscant nou líder i repensant el seu projecte) i al gran impuls de la ultradreta, que ha estat qui ha robat vots als primers, sobretot a un sud portuguès que a les nits electorals sempre era el gran feu socialista. En això, la irrupció de Chega (han aconseguit 8 escons més que a les darreres eleccions) no és diferent de com han prosperat altres formacions similars a França, a Espanya o a Itàlia.

Tanmateix, mirant els resultats amb més calma, el que sortia de les urnes era una xifra nova: 156. 156 escons de dretes a l’Assemblea de la República: els 89 de l’Aliança Democràtica, els 58 de Chega i 9 diputats de la formació Iniciativa Liberal, ubicada al centredreta liberal.

I han estat aquests representats liberals qui han encetat un meló que no estava sobre la taula: una reforma constitucional que amb 156 escons de dretes és perfectament viable en representar els dos terços necessaris de la cambra legislativa. Una majoria que no requeriria l'altre gran partit tradicional de govern portuguès, el Partit Socialista.

La Constitució portuguesa de 1976 s’ha retocat ja en set ocasions (a diferència dels tres petits retocs de l’espanyola), amb un parell d’intents seriosos més. Originalment, va estar molt influïda per les idees socialistes-marxistes sorgides de la Revolució dels Clavells i en totes les reformes s’ha comptat amb el suport dels socialistes. En cas de no ser així en aquesta ocasió, seria un veritable canvi en el sistema polític lusità. 

Una reforma constitucional de marcat perfil de dretes que podria treure temes com la cadena perpètua, l’equilibri entre públic i privat dels sectors salut i ensenyament i qui sap si també retocar la distribució de poders de l’estat. I potser fins i tot comptant amb el suport d’un president de la República, Marcelo Rebelo de Sousa, que també és conservador i que es troba en els darrers mesos de mandat.

Aquest és un altre factor rellevant. Els portuguesos han votat aquest maig, però per davant tenen dues cites electorals més: a la tardor a les eleccions municipals i en començar 2026 hauran d’elegir nou president de la República. Com s’hi traduiran electoralment aquests 156 escons al Parlament que equivalen a quasi un 61% dels vots?

La dreta tradicional voldrà emprar aquesta suma de dretes per governar el país? O esperarà que un enfonsat Partit Socialista li faciliti la governabilitat des dels grans pactes de centre? Luís Montenegro no és el més centrista dels dirigents conservadors, però caldrà veure si s’atreveix a travessar la línia vermella de pactar amb Chega; i més tenint en compte les dues cites electorals pendents. 

Podem ser davant d’un veritable canvi d’etapa política a Portugal? Certament. Però recaurà principalment en la dreta portuguesa la responsabilitat de decidir fins a quin punt i amb quines condicions.