Quan comprem un pis, adquirim l'obra i el solar, però aquest, realment, no és el terreny de sustentació de l'edifici sinó el carrer del davant, la localització. Tindríem dret a vendre l’obra i el suport de l'edifici, un simple erm, però no el carrer. La propietat compartida entre tota la comunitat de l’escala de veïns dissimula la real possessió d’un tros de ciutat, un bé social creixent de valor al qual només tenim dret si promovem una economia de rendes.

Caldria acabar amb una societat de rendistes, on els fills i nets paguen rèdits als vells i els resulta molt car accedir al seu nivell, només alliberats per la loteria d’una herència. Herència socialment marcada i pes mort de l’ascensor social i els nous serfs són els immigrants i les generacions joves.

En endavant, hauríem de convenir que no tenim dret a posseir un carrer a perpetuïtat. Imagineu que quan comprem un cotxe haguéssim de comprar un tram de carretera al mercat (o accions d’una concessionària d’autopista). No hi hauria una veritable indústria, sinó una feudal barreja de carruatge i peatge d’un monopoli, una economia antiga.

Tenim dret a la propietat, però aquesta no arrenca de la localització. I, per això, una política d’habitatge social hauria de desacoblar el sòl de l’edifici i eliminar el dret a la continuïtat perpètua al lloc. En tot habitatge social caldria edificar sobre sòl públic, amb durada temporal i al final ser retornat a l'administració pública, copropietari per aportador del sòl. Tot nou habitatge social seria sense cànon, o amb cànon si fos de major preu. Això no afectaria la resta de la propietat, però marcaria el camp de l’acció pública. 

Avui dia, el cost de l’amortització hipotecària d'un habitatge social és equivalent a un lloguer, si descomptem el preu del sòl. I es pot amortitzar en uns 25 anys, més si cal. Per aquest llindar de preus, no ens cal una immobiliària intermediària, ni privada ni pública, perquè amb indústria constructora és suficient: pel mateix preu, podem vendre, no cal llogar.

Els usuaris podrien ser propietaris, només que no a perpetuïtat. I hi podrien fer guanys i assolir drets taxats de venda, herència i lloguer, en un règim més solvent que l’actual protecció administrativa vigent. Podem deixar aquest immoble en gaudi del seu usuari per uns quants anys més després de la seva amortització hipotecària, per què no? -L’interès públic quedaria prou garantit amb la reversió posterior. 

La gent hauria de poder triar entre propietat, lloguer i propietat a termini. Òbviament, és una llibertat condicionada a la capacitat econòmica, però és preferible disposar de l’opció de propietat temporal que haver de ser llogater com a única opció. 

La política d’habitatge ha de ser en bona part política urbana. L’obligació del sector públic és la creació de sòl, fer ciutat, sigui per ampliació o per densificació. I, quan vol, l’administració és capaç de fer-ho. Si fa dos-cents anys en l’ampliació de ciutat es va organitzar la cessió de vials (i després de més espais públics), en la renovació urbana actual els nous edificis estrictament privats haurien d’assumir la recompra de l’espai públic gaudit. Tota operació de renovació urbana hauria d’incloure, com a mínim i com a bé patrimonial, els carrers del perímetre i valorar el seu interior a preu de camp erm. Tota altra cosa no és solament especulació sinó directament una apropiació indeguda. 

Podem protegir el dret de propietat de tota persona durant un temps de la vida de l'obra, però no més enllà, comptant a favor seu que l'amortització hipotecària és més curta que la durada de la concessió i de l’obra mateixa. Mentre estant, ens dediquem a denigrar la propietat dels obrers, tot criticant l’habitatge protegit del franquisme, i els volem proletaris descapitalitzats, subjectes a lloguer, en nom d’unes noves empreses protegides pel sector públic: siguin empreses privades -model Madrid amb concessions de sòl a 75-99 anys-, o semipúbliques -model Barcelona-, però amb idèntica finalitat classista. Ja despunta un nou negoci del lloguer, amb empreses protegides per l’estat.

Tota propietat perpètua del sòl és un desori, quan només hauria de ser un dret temporal. Aquesta mirada coincideix amb l’ideal liberal de la mobilització de la propietat (Ildefons Cerdà) i amb l’ideal de l’esquerra de la municipalització del sòl i, a més, és pro industrial. Però, el camí no passa per cap acció radical demagògica, sinó simplement per desacoblar sòl d’edificació en el nou habitatge protegit i social i deixar de viure en la dualitat ideològica de “propietat lliure malèvola, versus lloguer social progressista”, perquè tenim una tercera via: que la banca financi, que les constructores construeixin, que l’administració generi sòl, i que els usuaris siguin propietaris, com ho som de tot bé moble temporal, com per exemple d’un vehicle. 

La Sentència de Guadalupe (1486) va alliberar de la servitud feudal als serfs remences del camp català, posant els fonaments de la capitalització agrària moderna, i ho feu separant els conceptes de domini útil i de propietat formal. Avui ens cal una idèntica creativitat en el marc urbà i la crisi de l’habitatge social podria esdevenir un vector d’avenç social, en contra de les rendes i en favor del benefici.