Pedro Sánchez alça la veu per denunciar la "catàstrofe humanitària a Gaza" i exigeix a la comunitat internacional que actuï. Espanya, afirma, portarà el bloqueig israelià davant la Cort Internacional de Justícia i anima el món a reconèixer Palestina. És un discurs que busca lideratge moral en un escenari global. Però, quan mirem cap a casa, la retòrica es desmunta.
L’estat espanyol continua sense jutjar els crims del franquisme. L’amnistia del 1977, que va servir per tapar les vergonyes de la dictadura, continua vigent. Les cunetes de l’estat romanen plenes de cadàvers sense identificar, i els intents de les famílies per recuperar els seus desapareguts topen amb la inacció institucional. Mentrestant, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha estat condemnat diverses vegades per no investigar tortures, però continua al càrrec sense despentinar-se.
Aquesta mateixa Espanya que es presenta com a defensora dels drets humans a l’exterior utilitza Pegasus, un programari israelià, per espiar la dissidència política interna. L’independentisme català, entre altres col·lectius, ha estat objectiu d’aquest espionatge, vulnerant drets fonamentals com la privacitat i la llibertat d’expressió.
És paradoxal que mentre Sánchez condemna les polítiques de governs reaccionaris que equiparen democràcia i dictadura, el seu propi executiu manté intactes les estructures de l’oblit. La memòria democràtica no es construeix només amb discursos, sinó amb fets concrets: justícia per a les víctimes, reparació i garanties de no repetició.
La hipocresia institucional és flagrant. No es pot exigir als altres el que un mateix no està disposat a fer. Espanya no pot aspirar a ser referent en drets humans mentre ignora les seves pròpies ferides obertes. La credibilitat internacional es guanya amb coherència, i aquesta només s’aconsegueix afrontant el passat amb valentia i honestedat.
Si realment es vol liderar una agenda de drets humans, cal començar per casa. És hora que Espanya deixi de mirar cap a una altra banda i assumeixi les seves responsabilitats històriques. Només així podrà parlar amb autoritat i sense dobles morals en l’escenari internacional.