La darrera enquesta del CIS ha fet rebrotar de nou les veus que afirmen que a l’Espanya d’avui encara tot és possible. I que si s’aconsegueix fer fora Rajoy –una cosa que, segons l’aritmètica de la mostra no seria infactible- el naixement de l’Espanya fraternal ja haurà fet el primer pas. És a partir d’aquesta premissa que hem de llegir l’article publicat aquesta setmana a El Periódico per l’antic militant de Ciutadans i avui dirigent de Podemos, Pablo Echenique, en què acusa l’independentisme català, focalitzant-lo en la figura de Gabriel Rufián, de no fer res per treure del poder el Partit Popular.

Per tant, amics catalans, deixeu de fer volar coloms amb referèndums impossibles i uniu-vos de nou a la causa de la reforma d’Espanya (ha fet alguna cosa  més el catalanisme en els darrers 300 anys que intentar reformar aquesta Espanya irreformable?). Un cop Rajoy i la dreta reaccionària purguin les seves culpes a l’oposició, serà l’hora d’afrontar la nova relació entre Catalunya i l’Estat, sense barreres i sense límits. Aquesta és una pel·lícula que ja hem vist diverses vegades. I ja sabem com acaba sempre!

L’argument no és dolent, però és del gènere de la ciència ficció. Doncs au, fem ciència ficció (fraternal, això sí): deixem de banda el referèndum i imaginem que unes noves eleccions espanyoles permeten un pacte per fer fora el PP de la Moncloa. Segons l’enquesta del CIS, l’únic candidat alternatiu a Rajoy és... Pedro Sánchez. I no em negaran que ni en el més gran exercici d’imaginació podem arribar a suposar que un govern presidit pel PSOE posarà les eines per fer realitat el referèndum d’autodeterminació de Catalunya.

Però siguem bons minyons i continuem creient que les granotes crien pèl i que no serà Pedro Sánchez sinó Pablo Iglesias el president de l’executiu. I que aquest, ai las, s’avindrà a pactar el referèndum. Què passarà quan les forces del no (PP, PSOE i C’s, que actualment ocupen 250 dels 350 escons del Congrés espanyol, és a dir més d’un 70%) s’hi oposin i plantegin una qüestió de constitucionalitat?

Saben que llavors, segons la legislació espanyola, els partidaris del referèndum haurien d’aconseguir durant dues eleccions seguides 2/3 dels escons al Congrés espanyol? Saben que això representa la xifra mínima de 233 diputats? I que, amb el permís del Tribunal Constitucional, el vot per al futur de Catalunya encara hauria d’esperar que el poble espanyol el ratifiqués, ara sí, en un referèndum?

No hi ha unicorns blaus a la vida real, ni tampoc un Peter Pan que vetlli els nostres somnis. No hi ha duros a quatre pessetes ni referèndum pactat a l’Espanya borbònica. L’alternativa real a Rajoy, al poder descarat de l’Ibex 35, al Tribunal Constitucional més polititzat d’Europa, a la premsa patriòtica i a les clavegueres de l’Estat és una República Catalana on tot sigui possible. No hi ha terceres vies, putaramonetisme 2.0 ni equidistàncies possibles.

Defensar el referèndum és defensar la millora de les condicions de vida de les classes populars. És la llei de pobresa energètica o la de protecció del dret a l’habitatge, les dues tombades pel Tribunal Constitucional. Defensar el referèndum és defensar poder legislar en favor dels més desafavorits. Defensar el referèndum és negar-nos a demanar permís i a supeditar tots aquests canvis imprescindibles al desallotjament del PP del govern de Madrid. Defensar el referèndum no és, en definitiva, defensar la independència, sinó defensar la democràcia.