Feia molts anys, per no dir dècades, que no es vivien unes eleccions nord-americanes en un clima tan enrarit. La polarització als Estats Units no és d'ara. Però sí que ho és la virulència ideològica que hi batega -amb violència inclosa, amb l'intent d'assassinat de Donald Trump- i els interrogants que planen sobre l'elecció i, especialment, sobre el futur de la primera democràcia del planeta.
En aquest context, s'ha produït la decisió -després d'enormes pressions demòcrates- del president i candidat a la reelecció, Joe Biden, de protagonitzar un pas al costat i cedir la torxa a la seva vicepresidenta, Kamala Harris. Sembla tenir-ho tot de cara per emergir com a candidata del seu partit.
D'aquesta manera, les eleccions del 5 de novembre apareixen més obertes que mai. Són unes eleccions vistes com a existencials dins i fora del país. Per Europa, suposaran, fins i tot en cas de victòria de Harris, un replantejament de les decisions estratègiques de la UE, que haurà de decidir què vol ser en els anys immediats sense anar tant de la mà de l'aliat nord-americà. En cas de triomf trumpià, aquesta cruïlla es farà més angoixant.
Si més no, la nova carta Harris ja assenyala la reaparició d'un element absent els darrers mesos del camp de les forces democràtiques als Estats Units: l'esperança. Tota interpretació massa europea de les claus de la política nord-americana està condemnada a veure's desmentida pels fets. Les equiparacions fàcils sobre dreta-esquerra i sobre els valors troncals d'una societat com aquella i les europees pequen de candidesa o simple desinformació. No cal recordar el simplisme amb què s'ha saludat des de la vella Europa l'aparició de fenòmens com el mandat d'Obama.
Però alhora és indiscutible l'impacte que la cultura política nord-americana exerceix en la mentalitat i les realitats que es van forjant en el nostre entorn. No es pot desvincular l'auge de l'extrema dreta populista a l'estat espanyol, Alemanya, França, Itàlia, per no parlar de països de l'est, de la incidència de mitjans i corrents de pensament -de cadenes com la Fox a poderosos think tanks- que han fet molt de forat. D'una victòria trumpiana el novembre n'hem d'esperar conseqüències negatives per als europeus. Esperar-ne massa de la nova candidata demòcrata seria ingenu.
Dit això, la decisió d'apostar fort per la vicepresidenta entronca amb els missatges que estan llançant els ciutadans en molts processos electorals, de les eleccions a Polònia a les europees, de les darreres espanyoles al Regne Unit. Les forces democràtiques no es rendeixen. El malestar envia senyals d'inquietud. La gent exigeix protecció als lideratges davant un món en transformació desbocada, seguretats renovades quan arrelar un projecte de vida es fa una tasca impossible per a molts joves. Les noves soledats en una societat en xarxa reclamen mirades humanistes als governants, massa enderiats en trifulgues petites. Cal atendre les demandes de la gent. Primer, però, cal aturar l'amenaça trumpiana. Per no empitjorar. És l'esperança.