No hi ha res que m'agradi més que nedar al mar. Però el dia que estreno ulleres d'aigua i puc distingir amb precisió la diversitat de fauna que pul·lula pel fons marí, pateixo una mena de por dissuasiva que m'impedeix ser tan valenta com quan nedo amb les ulleres entelades.

El paracetamol fa miracles amb el meu mal de cap. Però si llegís els efectes adversos que pot produir, potser arrossegaria el dolor hores i hores per por de les malalties del ronyó, les alteracions sanguínies, la hipoglucèmia, la icterícia o la dermatitis al·lèrgica que consten al prospecte en lletra petita (i en castellà, perquè en aquest terreny la normalització lingüística qui sap on para).

No seré jo qui defensi la felicitat dels ignorants, però estar massa pendent dels entrebancs del dia a dia ens dificulta tenir una visió global de la jugada, ens pot frenar, ens pot robar coratge. No sé si vull saber els petits detalls d'un procés que de tant en tant s'encalla però que, mirat des de certa distància, no ha parat mai d'avançar. No sé si vull que me n'expliquin les interioritats, el que s'ha dit o fet dins dels despatxos.  

Si entrem en la lògica de segons quins raonaments, passarà allò dels arbres que ens amaguen el bosc. I no és l'hora de perdre perspectiva justament ara, quan tot plegat s'ha reencarrilat de la millor manera i estem obligats a avançar en positiu cap a aquest futur lluminós i possible que cada dia tenim més a prop.