"A voltes cau una cortina espessa
damunt de tot, i tot esdevé estèril.
No és el silenci i és més que el silenci."

Del llibre Estimada Marta, Miquel Martí i Pol (1978)

Estimada Marta, la notícia de la teva partida em va arribar pels canals de notícies que sobresalten el mòbil habitualment. I, poc després, la teva carta, en què explicaves la decisió difícil del camí cap a l'exili. Mentre llegia aquelles paraules, m'assaltava una imatge teva que res tenia a veure amb el posat greu d'aquell dijous al Parlament, en la primera sessió d'investidura fallida, ni en la dels últims dies davant del Suprem o de quan vas rebre la notícia que empresonaven l'Oriol, el Raül, el Josep, el Jordi, el Quim, la Dolors, el Carles i la Meritxell. Ni tampoc cap imatge de la seu nacional d'Esquerra ni cap de les tantes que han corregut aquests dies per tot arreu.

Només em venia el cap un dinar compartit ja fa molts temps, potser anys, a casa un amic comú, entre famílies de la nostra edat, i fills i filles escampats que jugaven assilvestrats i ferotges, que és com han de ser els infants, assilvestrats i ferotges, la vida i la innocència per endavant. I no em treia del cap aquella imatge teva, relaxada i feliç, compromesa i taciturna, mentre parlàvem envoltats de gent que ens estimem, de política, però també de les trifulgues d'escola, del què pensen els altres, del batibull dels grups de Whatsapp de pares i mares. I que per un grup de Whatsapp arribés, ni més ni menys, que la teva carta, em va commoure profundament.

L'arrencada "Avui emprenc un camí dur, un camí que, malauradament, tants d'altres que ens precedeixen han hagut d'agafar" em va fer pensar que era un miratge, que havia de ser un miratge, que no podia ser que el 2018 algú parlés d'exili, algú parlés de viure silenciada. La carta, escrita a raig, Marta, no és feta per cap periodista ni cap spindoctor. Barreges les consideracions polítiques i les personals, i la conjugació, em sembla, que és el que la fa tan sincera i tan devastadora. Perquè, en enviar-la, mentre te n'anaves, eres conscient del camí d'anada sense tornada que feien companys d'hemicicle, companys del teu partit, companys d'aquesta batalla política. I t'imagino, desolada, fent aquest pas de gegant per denunciar que aquestes darreres setmanes havies viscut dins d'una presó interna. I que la venjança de l'Estat tenia per missió infondre aquesta por, com un virus contagiós.

Marta, a la carta, també ens parles de l'Agnès i de com l'estimes. Que l'exili et permetrà fer-li de mare. Em corrou aquest sentiment, el teu i el dels altres, els pares i mares que avui són a la presó pels diferents passos polítics què hem fet, col·lectivament, com a país, i que són privats de compartir el seu temps amb els seus, de la seva criança, de les seves petites conquestes diàries. I, en això, perquè la política l'últim que hauria de fer és fer-te triar entre conviccions o possibilitats, crec que és pertinent un acte de constricció i de petició de disculpes. Perquè si fer política és condemnar persones bones a la presó o a l'exili, lluny dels qui s'estimen, potser ens vam equivocar, potser vam estar disposats a anar massa lluny sense saber què hi podíem perdre.

Marta, et trobarem a faltar. Dius "no deixeu que la rancúnia s'apoderi de vosaltres. L'anàlisi d'una realitat antidemocràtica i profundament injusta no ha de donar pas al ressentiment. Contra ningú. Contra res. Només des del respecte i de l'amor cap a tots els ciutadans i totes les opinions bastirem canvis radicals i profunds". Haurem de tatuar-nos aquestes paraules per seguir sent capaços de confiar en la política i en la justícia. Espero que la distància i la perspectiva t'esperonin, que et donin forces per fer d'altaveu del que passi a Catalunya, per construir un relat que superi la repressió de l'Estat espanyol.

Marta, la teva rialla, d'aquell dia, de final d'estiu, em persegueix. I així és com vull recordar-te. Tranquil·la, generosa, esperançada. I així, carregada de raons i de passió, t'esperem a casa.