Al Faust de Goethe el dimoni Mefistòfil regala la il·luminació a un aspirant a la saviesa a canvi de la seva ànima. En un dels diàlegs més coneguts i celebrats de l’obra, Mefistòfil es defineix a si mateix d’una forma enigmàtica com “aquella força que sempre vol el mal i sempre fa el bé”. Vista a través del mirall, la paradoxa pot resultar útil per entendre l’esquerra catalana i les seves dèries. Sempre volen el bé, però sovint acaben fent el mal. El límit al preu del lloguer que des d’aquest febrer s’aplicarà a 140 municipis catalans és el perfecte exemple d’aquesta idea cap per avall. Fins i tot acceptant que neix amb la millor de les intencions, sembla inevitable que acabi amb el pitjor dels resultats.
La limitació artificial al preu de mercat sembla una solució ràpida i senzilla, però, com acostuma a passar amb el camí fàcil, no és una bona idea. Si els lloguers no poden pujar perquè el preu es limita amb una mitjana abstracta, pocs propietaris invertiran per fer millores que no podran repercutir. La qualitat del lloguer tendirà a baixar i el conjunt del parc disponible perdrà atractiu. Tot plegat, alhora que la reducció dels ingressos per lloguers que els propietaris poden aplicar a l’IRPF passa del 60% al 50%. Si hi sumem les dificultats per fer front als llogaters que no paguen i el risc de possibles ocupacions, no cal saber-ne molt per veure que molts propietaris s’estimaran més vendre que llogar. I menys pisos de lloguer voldrà dir més dificultats d’accés pels llogaters, no falla.
No és la primera vegada que una mala decisió política destrueix el mercat del lloguerdurant dècades, el franquisme ja ho va aconseguir amb la llei d’arrendaments Urbans de 1964. Prohibint apujar preu i obligant a renovar els contractes sense límit van convertir el lloguer en una alternativa ruïnosa pels propietaris. L'oferta es va encongir fins a desaparèixer. Van caldre quaranta anys, una nova llei i una crisi immobiliària perquè la propietat deixés de ser l’única via d’accés a l’habitatge. Però avui el lloguer és més necessari que llavors perquè la vida és més mòbil, flexible i provisional. Viure vint anys al mateix lloc ha deixat de ser la norma i comprar una casa per tota la vida, disponibilitat econòmica a banda, ja no és una opció viable per la majoria.
Els preus s’han disparat i l’accés a l’habitatge és un problema social amb conseqüències dramàtiques que afecten la natalitat, el consum i l’estalvi, però que calguin solucions no justifica equivocar-se regulant pel broc gros. Els països europeus que han domesticat el mercat immobiliari ho han fet amb tres estratègies a llarg termini i una bala de plata. Complicitat amb el sector privat per promoure més oferta d’habitatge. Seguretat i garantia als propietaris per estimular el creixement del parc de lloguer. Facilitats financeres i legals a cooperatives d’habitatge i altres solucions alternatives. I la bala de plata, invertir de forma constant en un gran parc de lloguer públic per facilitar l’accés a l’habitatge estirant els preus a la baixa.
Les solucions hi són, però demanen temps, inversió, flexibilitat i deixar de convertir els propietaris, petits i grans, en l’enemic a batre. Les solucions hi són, però costen d’encabir en una pancarta. I aquí és on el Mefistòfil de Goethe torna a aparèixer amb les esquerres fent de Faust. Vendre’s l’ànima sempre és una mala idea perquè si el dimoni existeix també existeix la vida eterna i, per tant, es ven a preu de saldo un valor immens. Destruir el mercat de l’habitatge passarà factura durant dècades, però podria donar alguna satisfacció electoral a curt termini. Un pacte amb Mefistòfil que pagarà el país sencer.
La limitació artificial al preu de mercat sembla una solució ràpida i senzilla, però, com acostuma a passar amb el camí fàcil, no és una bona idea. Si els lloguers no poden pujar perquè el preu es limita amb una mitjana abstracta, pocs propietaris invertiran per fer millores que no podran repercutir. La qualitat del lloguer tendirà a baixar i el conjunt del parc disponible perdrà atractiu. Tot plegat, alhora que la reducció dels ingressos per lloguers que els propietaris poden aplicar a l’IRPF passa del 60% al 50%. Si hi sumem les dificultats per fer front als llogaters que no paguen i el risc de possibles ocupacions, no cal saber-ne molt per veure que molts propietaris s’estimaran més vendre que llogar. I menys pisos de lloguer voldrà dir més dificultats d’accés pels llogaters, no falla.
No és la primera vegada que una mala decisió política destrueix el mercat del lloguerdurant dècades, el franquisme ja ho va aconseguir amb la llei d’arrendaments Urbans de 1964. Prohibint apujar preu i obligant a renovar els contractes sense límit van convertir el lloguer en una alternativa ruïnosa pels propietaris. L'oferta es va encongir fins a desaparèixer. Van caldre quaranta anys, una nova llei i una crisi immobiliària perquè la propietat deixés de ser l’única via d’accés a l’habitatge. Però avui el lloguer és més necessari que llavors perquè la vida és més mòbil, flexible i provisional. Viure vint anys al mateix lloc ha deixat de ser la norma i comprar una casa per tota la vida, disponibilitat econòmica a banda, ja no és una opció viable per la majoria.
Els preus s’han disparat i l’accés a l’habitatge és un problema social amb conseqüències dramàtiques que afecten la natalitat, el consum i l’estalvi, però que calguin solucions no justifica equivocar-se regulant pel broc gros. Els països europeus que han domesticat el mercat immobiliari ho han fet amb tres estratègies a llarg termini i una bala de plata. Complicitat amb el sector privat per promoure més oferta d’habitatge. Seguretat i garantia als propietaris per estimular el creixement del parc de lloguer. Facilitats financeres i legals a cooperatives d’habitatge i altres solucions alternatives. I la bala de plata, invertir de forma constant en un gran parc de lloguer públic per facilitar l’accés a l’habitatge estirant els preus a la baixa.
Les solucions hi són, però demanen temps, inversió, flexibilitat i deixar de convertir els propietaris, petits i grans, en l’enemic a batre. Les solucions hi són, però costen d’encabir en una pancarta. I aquí és on el Mefistòfil de Goethe torna a aparèixer amb les esquerres fent de Faust. Vendre’s l’ànima sempre és una mala idea perquè si el dimoni existeix també existeix la vida eterna i, per tant, es ven a preu de saldo un valor immens. Destruir el mercat de l’habitatge passarà factura durant dècades, però podria donar alguna satisfacció electoral a curt termini. Un pacte amb Mefistòfil que pagarà el país sencer.