La tradició deu ser això, que els primers compassos del videoclip de C. Tangana cantant Demasiadas mujeres toquin una corda amagada que t’emociona i et connecta amb el transcendent. Música de Setmana Santa i imatges de processó abans d’engegar una cançó que sense tenir-hi massa a veure hi està íntimament lligada. La confessió d’un artista amb la vida tan plena de dones, riqueses i viatges que està farcida de buit, angoixa i melangia. Podria semblar que no hi ha cap vincle més enllà de la provocació entre la Passió de Crist, les processons de penitents i les seves lletres, però la relació és intensa i plena. “No me puedo olvidar de la que me dijo que siempre estaría para mí, de la que decía que solo una noche y después no hubo más, de la que se fue con mis ganas de amar, mis ganas de vivir”. La Quaresma és això.
L’Arthur Brooks és un intel·lectual extraordinari que va per la tercera vida. El jove americà que tocava la trompa a l’Orquestra Ciutat de Barcelona, el doctor en economia que presidia l’American Enterprise Institute i, des de fa pocs anys, el professor de ciència de la felicitat a la Harvard Business School. A banda de tenir tres vides Brooks és una de les principals veus públiques del catolicisme als Estats Units i quan explica els ingredients de la felicitat (família, amics, fe i sentit) ho fa parlant de la Quaresma.
I de nou la contradicció. Com s’explica que l’abstinència, la pregaria i el silenci que segueixen la disbauxa del carnaval tinguin res a veure amb la felicitat? Doncs pel mateix motiu que un cantant milionari amb tots els beneficis de l’èxit es pot sentir buit i angoixat. El plaer i la felicitat només s’assemblen vistos de lluny. L’autèntica satisfacció no arriba fent créixer el que tens sinó aprenent a combatre les necessitats aparents i la seva fam voraç. La Quaresma, com el ramadà i els períodes de dejuni i restricció de totes les grans tradicions espirituals, és una escola de felicitat amagada en un embolcall de sacrifici. Entre el fet de tenir i el no tenir hi ha el fet d'estar-se’n.
La modernitat mirava el llegat de les religions com una rèmora del passat tribal. Supersticions ignorants que Newton, Darwin i Einstein haurien d’haver despullat de tota veritat. Mil·lennis de saviesa condemnats al no-res amb displicència perquè no s’ajustaven a l’aparent seguretat total del mètode científic. I no obstant les preguntes continuen i les respostes de les grans religions, quan es llegeixen sense la literalitat amb què ho fan els nens, mantenen la vigència. No cal tenir fe per recollir-ne els ensenyaments, però sense fe alguna cosa falla i el camí perd bona part del sentit perquè la lliçó principal d’aquesta saviesa és la d’un món transcendent que supera i embolcalla el nostre.
La Il·lustració ens va vacunar contra el dogma, gràcies a Déu, i la contradicció aparent torna a estar servida. Creure deu ser impossible quan s’ha renunciat a la fe cega, però com deia Francesc Pujols una paradoxa només és una veritat vista des de dins. A The Case for God (En defensa de Dios, a la traducció castellana) Karen Armstrong relliga la contradicció i assenyala un camí transitable a mig camí entre el llatí i el grec. El grec, amb l’arameu i l’hebreu, és la llengua original del llegat cristià i en aquesta llengua l’expressió de fe és pisteio! Confio! Em comprometo! La traducció llatina del verb, però, va fer cap al credo que encara cueja. Crec! El creure que la mirada crítica de la modernitat ha convertit en un gest entre difícil i impossible. Però allà on la fe cega té dificultats, la confiança i el compromís són un triomf de la voluntat que no podria ser més modern i contemporani. Pisteio!
Bona Pasqua!
L’Arthur Brooks és un intel·lectual extraordinari que va per la tercera vida. El jove americà que tocava la trompa a l’Orquestra Ciutat de Barcelona, el doctor en economia que presidia l’American Enterprise Institute i, des de fa pocs anys, el professor de ciència de la felicitat a la Harvard Business School. A banda de tenir tres vides Brooks és una de les principals veus públiques del catolicisme als Estats Units i quan explica els ingredients de la felicitat (família, amics, fe i sentit) ho fa parlant de la Quaresma.
I de nou la contradicció. Com s’explica que l’abstinència, la pregaria i el silenci que segueixen la disbauxa del carnaval tinguin res a veure amb la felicitat? Doncs pel mateix motiu que un cantant milionari amb tots els beneficis de l’èxit es pot sentir buit i angoixat. El plaer i la felicitat només s’assemblen vistos de lluny. L’autèntica satisfacció no arriba fent créixer el que tens sinó aprenent a combatre les necessitats aparents i la seva fam voraç. La Quaresma, com el ramadà i els períodes de dejuni i restricció de totes les grans tradicions espirituals, és una escola de felicitat amagada en un embolcall de sacrifici. Entre el fet de tenir i el no tenir hi ha el fet d'estar-se’n.
La modernitat mirava el llegat de les religions com una rèmora del passat tribal. Supersticions ignorants que Newton, Darwin i Einstein haurien d’haver despullat de tota veritat. Mil·lennis de saviesa condemnats al no-res amb displicència perquè no s’ajustaven a l’aparent seguretat total del mètode científic. I no obstant les preguntes continuen i les respostes de les grans religions, quan es llegeixen sense la literalitat amb què ho fan els nens, mantenen la vigència. No cal tenir fe per recollir-ne els ensenyaments, però sense fe alguna cosa falla i el camí perd bona part del sentit perquè la lliçó principal d’aquesta saviesa és la d’un món transcendent que supera i embolcalla el nostre.
La Il·lustració ens va vacunar contra el dogma, gràcies a Déu, i la contradicció aparent torna a estar servida. Creure deu ser impossible quan s’ha renunciat a la fe cega, però com deia Francesc Pujols una paradoxa només és una veritat vista des de dins. A The Case for God (En defensa de Dios, a la traducció castellana) Karen Armstrong relliga la contradicció i assenyala un camí transitable a mig camí entre el llatí i el grec. El grec, amb l’arameu i l’hebreu, és la llengua original del llegat cristià i en aquesta llengua l’expressió de fe és pisteio! Confio! Em comprometo! La traducció llatina del verb, però, va fer cap al credo que encara cueja. Crec! El creure que la mirada crítica de la modernitat ha convertit en un gest entre difícil i impossible. Però allà on la fe cega té dificultats, la confiança i el compromís són un triomf de la voluntat que no podria ser més modern i contemporani. Pisteio!
Bona Pasqua!