Alhora que la lupa roman posada sobre les disputes en el si de l'independentisme, on les crides a la unitat són cada vegada més buides i estèrils, hi ha també moviments de l'altra banda del tauler polític. Els partits unionistes han començat a explorar la millor manera de fer front a una nova contesa electoral que pot esdevenir igual o més important que la del desembre de 2017.

El primer pas l'han fet dues dones, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Dïaz Ayuso, i la disputada líder de Ciutadans, Inés Arrimadas. La primera va demanar en una visita a Barcelona deixar de banda egos i fer-se concessions mútues entre els partits unionistes per fer front a l'independentisme. La segona ha instat a "un acord transversal constitucionalista" per "frenar el separatisme".

El tercer element de la trilogia del 155, el PSC, ha intentat desmarcar-se de bon començament. "Amb nosaltres no hi comptis!", s'ha afanyat a cridar Miquel Iceta, però té un problema greu de credibilitat. Les fotos amb el PP i Ciutadans amb els recursos a la mà davant la seu del Tribunal Constitucional o la famosa selfie de la manifestació unionista de 2017 són una llosa molt pesada.

La proposta demostra una barreja de feblesa i impotència en els partits unionistes. Ni el 155 ni una repressió intensa i continuada durant més de dos anys en els àmbits més diversos de la societat catalana no han servit per afeblir el moviment independentista. Una cosa són les baralles entre les diversos partits i una altra molt diferent el suport social a la idea d'una Catalunya independent.

En les últimes eleccions europees a Catalunya, fa pocs mesos, l'independentisme va sumar el 49,99% dels vots. Els partits unionistes saben que un resultat que superi el 50% tindria un impacte intern i extern considerable, i per això s'han conjurat per evitar-ho. En els propers mesos veurem tota l'artilleria política, judicial i mediàtica disparant en aquesta direcció.

Els partits independentistes, mentrestant, hauran d'aprendre a gestionar una competició per liderar l'espai independentista d'una manera intel·ligent, tot evitant que les diferències afectin o desanimin aquell l'electorat que havia comprat el mantra de la unitat de forma acrítica. És fonamental –i imprescindible– compaginar la disputa electoral amb la finalitat compartida de la independència. Que tothom entengui que es proposen camins diferents però per arribar al mateix objectiu. De moment, hom fa tot el possible perquè ningú no ho entengui.