Al recinte Modernista de Sant Pau, fins divendres s'hi exposa una mostra fotogràfica sobre les persones que perden les terres i les fonts d'ingressos a resultes de l'augment del nivell del mar i l'erosió de la costa d'allà on viuen. Les impactants fotografies de l'holandès Kadir van Lohuizen transmeten el dolor de llocs remots com Bangla-Desh; també, dels Estats Units o el Regne Unit.

Ens costa visualitzar que el canvi climàtic també té a veure amb "nosaltres", acostumats a anar pel món com a cowboys, no com a indis. Però l'Agència Europea del Medi Ambient alertava a finals del gener passat que el Sud i el Sud-est d'Europa figuren entre els "punts crítics" d'un escalfament de la Terra que afectarà tot el planeta, però amb majors o menors repercussions.

La Conferència pel clima i el brindis in extremis de París del 2015 van significar una fita en la mesura en què els polítics van fer els equilibris possibles per rendir-se a allò que la comunitat científica el reclamava amb vehemència des de feia anys; un dels majors èxits (entre els equilibris) va ser el fet que la Xina i els EUA es comprometessin en aquesta lluita. El fet que un negacionista com Scott Pruitt dirigeixi avui la política mediambiental de l'Administració Trump no és el millor auguri. Tanmateix, no ens pot servir d'excusa per estirar-nos dels cabells i prou. Perquè tampoc aquí estem fent massa els deures.

El Tercer Informe del Canvi Climàtic a Catalunya, que després de la seva presentació oficial del passat 30 de gener s'està explicant davant de petits col·lectius per estimular el debat i sensibilitzar sobre el problema, no requereix simples ajustos, sinó una societat, uns empresaris i uns governants que es prenguin el repte seriosament d'una vegada. Perquè amb la recuperació econòmica, les emissions de CO2 s'han tornat a incrementar al conjunt de l'Estat (un 3,2% l'any 2015), d'acord amb les darreres dades disponibles d'Eurostat. 

Aquesta remuntada indicaria que bona part de la disminució dels darrers anys podria tenir a veure més amb la crisi i la consegüent paralització de l'activitat, més que no pas als esforços seriosos per estalviar consum i per fer un salt a l'energia neta. Tot plegat ens ha de fer reflexionar en el model de creixement que volem. Aferrar-nos en el creixement a qualsevol preu com a única sortida sense aprendre res de la crisi profunda que hem viscut és desconcertant, sobretot quan els mateixos organismes internacionals que aposten per una major producció acaben qüestionant, per exemple, la falta de qualitat de l'ocupació que es genera o la desigualtat de les societats a resultes de la no redistribució de la nova riquesa generada. Ho ha dit la Comissió Europea, ho ha dit l'OCDE. L'economia, no hauria de ser al cap i a la fi una eina per al benestar social?

Pot semblar increïble, però en el fons, en última instància, tot està relacionat: que el nivell del mar a l'Estartit hagi pujat 3,9 centímetres entre 1990 i 2014, que a Catalunya no quedi cap aparell glacial visible, que des del 1950 la temperatura a la comunitat hagi pujat en 0,23 graus centígrads per dècada (fins al 2014) o que s'hagi registrat un lleuger descens del -1,2% en les precipitacions cada deu anys que es nota més els estius i als Pirineus, que l'economia s'hagi emborratxat a base de totxo, turisme, deute barat i especulació. És el model productiu dels cowboys allò que està en qüestió. El Tercer Informe del CADS dibuixa diversos escenaris de cara al futur, però molt depèn del model energètic, productiu, de transport, financer pels quals optem. De moment, som els europeus on la fiscalitat mediambiental en relació al Producte Interior Brut (PIB) és més baixa (1,6%). Un possible lloc per on començar.