Ha estat una setmana de política escombraries. Les titulacions de màsters, cursos i cursets, les mocions de diàleg com si parlar no fos obligatori. Les maneres d'explicar-nos-ho, tot plegat fan que ens sentim tractats com a ignorants.

No m'importa quants cursos i quants màsters tinguin els que ens governen o aspiren a governar-nos, però sí que m'importa la seva integritat. Si es deixen enlluernar perquè els ofereixen un màster vip-express per incrementar el seu currículum i impressionar els possibles votants, arrosseguen la seva integritat pel fang i accepten una idea d'universitat que no serveix per incrementar coneixements, per investigar el que encara no s'ha investigat, per preparar-nos tots plegats per un futur desconegut i difícil com ho han estat tots els temps.

Si enmig de la desorientació de com canalitzar l'extraordinària demanda d'autogovern complet i respectat per a Catalunya, i fer-ho possible amb un judici que farà cruixir tots els nostres principis, doncs el llenguatge penal és feridor en ell mateix; els nostres representants no són capaços d'aprovar una mocioneta que diu que cal retrobar converses que busquin maneres de treure de la paràlisi institucional que avui paga la societat catalana perquè ja no som capaços de formular projectes sectorials seriosos, i les tàctiques electorals del sobiranisme ho converteixen en un problema entre els mateixos partits sobiranistes en lloc d'una constatació del que hauria de ser normal, la desorientació segueix creixent.

Si alguna cosa paguem col·lectivament amb aquests debats de política escombraries és una idea equivocada, molt equivocada, de què les transformacions socials són fàcils i n'hi ha prou amb enumerar-les. La política fàcil, la del còmode hotel, la del gintònic sota l'ombrel·la de disseny, empobreix la reflexió política i només aporta tactisme quan més es necessiten estratègies sòlides a llarg termini.

Aquestes foteses han privat una mirada atenta al comportament dels partits de la dreta espanyola en una qüestió de tramitació parlamentària però de contingut contundent, la decisió de treure les restes mortals del dictador Francisco Franco del lloc privilegiat que ocupen en aquest moment.

Ja sé que queda pendent la legitimitat dels procediments judicials posteriors a l'ocupació franquista, ja sé que resta un debat del destí definitiu d'aquesta aberració anomenada Valle de los Caidos; però el debat d'aquesta setmana era senzill: mereix un General de l'Exèrcit que va sollevar-se contra les institucions escollides per sufragi universal a les que havia de servir i fent-ho en lloc de sotmetre's al principi de servir al poble i defensar-lo, va utilitzar l'exercit per a imposar un règim basat en la por i l'eliminació del dissident que va durar quasi quaranta anys; un règim que, evidentment, no complia cap dels requisits per a ser considerat un estat de dret, perquè les seves armes van desposseir-nos de qualsevol dret.

Hi ha certament molts temes vinculats a la mala digestió i a la incapacitat de tractar amb la dignitat adequada els milers de víctimes d'una Guerra Civil, als que foren vexats, torturats, jutjats amb lleis i tribunals il·legítims, o senzillament executats pels que pensaven diferent. No s'ha fet bé, i no s'acaba de trobar el camí adequat, a vegades grans proclames i lleis de títols ampul·losos però sense pressupost ni autoritat.

Però aquesta setmana només calia votar si el que va encapçalar l'aixecament militar, el que va aconseguir el suport dels exèrcits de Mussolini i Hitler per esclafar poblacions senceres, si el que va imposar una dictadura militar que va enterrar en la foscor i l'endarreriment a tot l'estat espanyol durant quatre dècades havia de seguir en el lloc més privilegiat d'un monument funerari, o sense caure en la seva crueltat, les seves restes havien de descansar lluny d'honors i privilegis.

Era senzill. La dreta espanyola s'havia de distanciar de la figura de Franco com ho va intentar fer als voltants de les dècades setanta i vuitanta del segle passat. I no ho ha fet. Les excuses no importen, són excuses.

Franco va dedicar tota la seva vida adulta a consagrar un règim polític que és la força de les armes sobre la paraula, l'extermini del dissident en lloc d'entendre que la base de la coexistència és la pluralitat de pensament, va sofisticar una estructura de fidels servidors que sotmetrien a la por i per la por, aconseguint així silenciar i paralitzar la discrepància i l'oposició.

M'és igual si es declaren conservadors o liberals, m'és igual si el seu model d'estat és centralista o descentralitzat, no m'importa si saben fer sostenibles els serveis públics. Hi ha dies que prémer un botó o un altre vol dir situar-se en un costat o altre de la història i tots sabem que la història té matisos, però entre l'exaltació d'un dictador o la decisió de què deixi d'ocupar un lloc preeminent, aquests matisos no hi són.

Potser haurien de deixar de preocupar-se pels vots de l'extrema dreta i que aquesta aparegués com a força electoral, mentrestant, aquesta setmana la dreta s'ha col·locat en l'extrem dret ella sola, tota la dreta d'àmbit espanyol ho ha fet. Alguns diran que no és cap sorpresa; jo ho lamento profundament.