Veig amb malenconiosa satisfacció que un dels Premis Enderrock, atorgats aquest dijous a l'Auditori de Girona, ha recaigut en Gay Mercader per la seva trajectòria com a promotor de concerts. Aquesta distinció per part d'una revista és interessant ja que no sempre la premsa d'aquest país va dedicar atencions a l'home que va portar-nos per primer cop no només els Rolling Stones sinó a figures com ara Lou Reed, Frank Zappa, King Crimson, Patti Smith, Bob Marley, The Clash o Bruce Springsteen.

En altres temps, per a alguns el Gay era un tipus que feia fortunes a costa de sotmetre els pobres aficionats al rock a concerts en condicions tortuoses a preus desorbitats. Hi ha qui continua veient en els emprenedors a una mena de gàngsters, i als anys 70, en determinats ambients underground, a la nostra Barcelona tan crítica i tan iconoclasta i tan a la contra, semblava que no era possible ser empresari de la música i que almenys no t'insultessin pel carrer. Sempre la queixa, l'acusació, la sospita.

Bé, calia tenir un temperament determinat, això sí, per sortir-se'n en aquella selva dels managements internacionals i les ganivetades amb la competència o al voltant dels catxets. Un món que es movia entre el glamour i la sordidesa, per a tipus durs, i més en aquells temps. El Gay, amb la seva veu profunda, impressionant, va jugar fort i no sempre va guanyar: es va arruïnar més d'un cop, portant els Stones, per exemple. Però va posar l'estat espanyol en el mapa de les grans gires a través de Barcelona, on sempre hi va tenir la seva seu encara que, a partir dels anys 80, les discogràfiques majors s'obstinessin en traslladar-se a Madrid.

Gay Mercader ja no està en actiu, o això em va assegurar el darrer cop que hi vaig parlar. Esclar que m'havia dit el mateix un any enrere i tot seguit no es va poder estar de lligar la darrera gira de The Cure, no fa gaires mesos. Però, encara que tendeixo a pensar que el promotor pura sang, com els artistes, no es retira mai del tot, entenc que la vida s'ha de veure d'una altra manera quan ja has portat totes les estrelles del rock de l'enciclopèdia i les noves figures no et diuen gran cosa, quan vius a una masia del Gironès envoltat de muntanyes, cavalls i gossos, i la teva activitat més agosarada consisteix a dinar un cop a la setmana al Celler de Can Roca.

Si li haguessin dit fa quaranta anys que una revista de rock li donaria un premi segurament hauria aixecat les celles amb incredulitat. Però bé, la seva és una distinció a una figura gairebé impossible de repetir en aquests temps de fusions empresarials i de holdings globals, el promotor català fet a si mateix i amb ambició d'abastar el món sencer amb les seves mans. Enhorabona pel premi, doncs.