Una de les primeres accions de govern de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, va ser vantar-se d'haver forçat un expedient d'expulsió d'un home d'origen marroquí que dormia al carrer de la ciutat. Per alimentar la propaganda ultra, va publicar un tuit amb la fotografia d'aquesta persona sense sostre tapada amb un llençol, estirat a terra. Vull pensar i, de fet, n'estic gairebé convençuda, que entre l'abecé de la xenofòbia d'Aliança Catalana i els plantejaments de Junts per Catalunya hi ha distància i matisos. El problema és que els juntaires (amb la col·laboració necessària del PSOE) han obert aquesta setmana un meló necessari però buit de contingut. I això és tant com llançar benzina a un braser que la ultradreta s'ha cuidat durant molt de temps de mantenir encès.
El dia de la seva investidura, Pedro Sánchez ja va advertir del seu modus operandi, fer de la necessitat virtut. Els socialistes sabien perfectament amb qui s'allitaven quan van obrir les portes de la seva alcova a Carles Puigdemont. Ja al setembre, entre exigències d'amnistia, referèndum, i català, l'expresident va incorporar a la llista la qüestió de la immigració. En aquell moment, les urgències del PSOE eren unes altres i, al més pur estil rajoyà, van xutar la pilota endavant. Fins que s'han trobat amb la necessitat d'haver de saltar el primer obstacle de la legislatura i han vist que o Junts els tornava a prestar la perxa, o s'estimbaven a la primera de canvi. I de nou arribava el gir de guió de cada final de capítol. El que ningú verbalitzava, però en el fons tothom sospitava.
Junts tornava a pagar per avançat. Com s'ha demostrat amb el català a Europa. I amb l'amnistia. Com passa, al capdavall, amb tota negociació política. De fet, aquí els únics experts a cobrar per avançat eren la CUP, que van fer anticipar la declaració de sobirania, primer, i el pas al costat, després, per acabar desdient-se a última hora del compromís de donar estabilitat al nou govern amb el cèlebre argument de la mutació del pacte. Però no ens desviem. Com deia, Pedro Sánchez va estendre un altre xec a Junts. En aquest "pagaré" hi diu "delegació integral de les competències d'immigració", a part d'altres punts com la publicació de les balances fiscals o l'eliminació temporal de l'IVA de l'oli.
A mesura que s'ha anat gratant per conèixer els detalls d'aquest gran titular, s'ha comprovat com al darrere no hi havia contingut. I que el que a un costat interpreten com la possibilitat de gestionar les fronteres i els fluxos migratoris, a l'altre deixen clar (ho fa el mateix Pedro Sánchez en una entrevista aquest diumenge a El País) que d'això ni parlar-ne, perquè la Constitució i, de fet, les normes europees, no ho permeten.
I a partir d'aquí cal preguntar-nos. És que Junts no coneix aquests límits? I la resposta és que sí, òbviament. Però és que una de les pràctiques habituals dels partits és la dels globus sonda. Llançar a l'arena pública un tema candent, una idea controvertida, per veure com reacciona el poble (la societat, els mitjans, els opinadors de referència). I en funció d'això, acabar de modelar una proposta amb cara i ulls.
Enmig del guirigai que s'ha desfermat, el que cal exigir a uns i altres és que afrontin un debat tan necessari i delicat, no des de l'electoralisme i la batalla partidista, sinó des de l'altura i la responsabilitat imprescindibles per no enverinar la societat. I això implica que uns abandonin la por o la mandra d'abordar-lo i que els altres evitin caure en la temptació d'assimilar els mantres de la ultradreta que, com estem comprovant, és la inèrcia que estan agafant els socis de la Unió Europea. Abans de començar, que escriguin cent vegades a la pissarra: la multireincidència no té a veure amb el color de pell o el DNI, és una qüestió de recursos.
El dia de la seva investidura, Pedro Sánchez ja va advertir del seu modus operandi, fer de la necessitat virtut. Els socialistes sabien perfectament amb qui s'allitaven quan van obrir les portes de la seva alcova a Carles Puigdemont. Ja al setembre, entre exigències d'amnistia, referèndum, i català, l'expresident va incorporar a la llista la qüestió de la immigració. En aquell moment, les urgències del PSOE eren unes altres i, al més pur estil rajoyà, van xutar la pilota endavant. Fins que s'han trobat amb la necessitat d'haver de saltar el primer obstacle de la legislatura i han vist que o Junts els tornava a prestar la perxa, o s'estimbaven a la primera de canvi. I de nou arribava el gir de guió de cada final de capítol. El que ningú verbalitzava, però en el fons tothom sospitava.
Junts tornava a pagar per avançat. Com s'ha demostrat amb el català a Europa. I amb l'amnistia. Com passa, al capdavall, amb tota negociació política. De fet, aquí els únics experts a cobrar per avançat eren la CUP, que van fer anticipar la declaració de sobirania, primer, i el pas al costat, després, per acabar desdient-se a última hora del compromís de donar estabilitat al nou govern amb el cèlebre argument de la mutació del pacte. Però no ens desviem. Com deia, Pedro Sánchez va estendre un altre xec a Junts. En aquest "pagaré" hi diu "delegació integral de les competències d'immigració", a part d'altres punts com la publicació de les balances fiscals o l'eliminació temporal de l'IVA de l'oli.
A mesura que s'ha anat gratant per conèixer els detalls d'aquest gran titular, s'ha comprovat com al darrere no hi havia contingut. I que el que a un costat interpreten com la possibilitat de gestionar les fronteres i els fluxos migratoris, a l'altre deixen clar (ho fa el mateix Pedro Sánchez en una entrevista aquest diumenge a El País) que d'això ni parlar-ne, perquè la Constitució i, de fet, les normes europees, no ho permeten.
I a partir d'aquí cal preguntar-nos. És que Junts no coneix aquests límits? I la resposta és que sí, òbviament. Però és que una de les pràctiques habituals dels partits és la dels globus sonda. Llançar a l'arena pública un tema candent, una idea controvertida, per veure com reacciona el poble (la societat, els mitjans, els opinadors de referència). I en funció d'això, acabar de modelar una proposta amb cara i ulls.
Enmig del guirigai que s'ha desfermat, el que cal exigir a uns i altres és que afrontin un debat tan necessari i delicat, no des de l'electoralisme i la batalla partidista, sinó des de l'altura i la responsabilitat imprescindibles per no enverinar la societat. I això implica que uns abandonin la por o la mandra d'abordar-lo i que els altres evitin caure en la temptació d'assimilar els mantres de la ultradreta que, com estem comprovant, és la inèrcia que estan agafant els socis de la Unió Europea. Abans de començar, que escriguin cent vegades a la pissarra: la multireincidència no té a veure amb el color de pell o el DNI, és una qüestió de recursos.