Com cada any, l’arribada del 15 d’octubre lliga aquesta data al record de l’afusellament del president de Catalunya Lluís Companys. I també, com cada any, se susciten tot de comentaris, reflexions i afirmacions als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, on defensors i detractors de la víctima s’esplaien a tort i a dret i, sovint, a mentir, intoxicar i manipular s’ha dit, a veure qui la diu més grossa.
                                                  
El president no va ser afusellat per un grup de falangistes fanàtics que, trobant-se en possessió d’armes, van utilitzar-les contra ell. Ni per mitja dotzena de guàrdies civils, pel seu compte, que es trobaven casualment fora de servei. Ni per militars que, justament en aquella data, estaven de vacances. No va ser una acció espontània, imprevista, inesperada, sinó la culminació d’una operació d’Estat en forma de crim d’Estat. I, com el seu nom indica, aquestes operacions només les fan els Estats. Com va dir un tinent d’artilleria de la guarnició del castell de Montjuïc als soldats que feien el servei militar a Barcelona: “Catalanes, hemos fusilado a vuestro presidente”. Sabien bé què feien i què deien.
 
Lliurat pels alemanys a la policia espanyola, des de la Bretanya on s’havia establert, va ser conduït a Madrid, a l’edifici que hostatja avui la presidència de la Comunitat Autònoma d’aquella província, on va ser torturat de manera repetida. Travessar amb una persona detinguda tot França, ocupada pels nazis, amb el govern col·laboracionista de Vichy i en plena II Guerra Mundial, no era una missió fàcil, ni un objectiu a l’abast de tothom si no comptava amb suports i implicacions oficials directes del màxim nivell: un acord entre governs, doncs, entre l’executiu nazi d’Alemanya i el govern franquista d’Espanya.
 
Curiosament, però, l’expressió de la més gran de les vileses com va ser aquell afusellament fa de mal acceptar quan es tracta d’adjudicar-ne l’autoria. Jo ja entenc que per a un espanyol que, a més, es reclami d’esquerres o bé liberal, deu fer una angúnia infinita admetre que la culpabilitat d’aquell crim rau, en darrera instància, en el govern d’Espanya de l’època. Un govern franquista, ben cert, tant com que també era el govern d’Espanya llavors i ho va continuar sent durant 38 anys més, d’acord amb la legalitat espanyola. Constatar, doncs, que allò va fer-ho el govern d’Espanya és lògic que incomodi qualsevol demòcrata espanyol.
 
De fet, a formar govern només s’hi arriba de dues maneres: per les urnes o bé per la força mitjançant guerres, cops d’Estat o revolucions. S’hi accedeix mitjançant l’instrument del vot democràtic o per les armes. En tots dos casos s’acaba establint un marc legal determinat que és el que té vigència absoluta en un territori concret i que, amb excepcions honorables com Mèxic, que mai no va sostenir relacions diplomàtiques amb el règim de Franco, els altres Estats acaben finalment reconeixent com a representant d’un país o territori, totalment al marge de la ideologia del règim governant. La visita del president nord-americà David D. Eisenhower a Espanya, el 1959, desfilant en cotxe descobert amb un militar assassí, despenalitzant-lo, va ser el cop de mall definitiu enmig del cap per a les esperances democràtiques de molta gent.
 
Els governs de l’Alemanya nazi de Hitler, la Itàlia feixista de Mussolini, el Portugal de l’estado novo de Salazar o l’Espanya dictatorial de Franco van ser durant anys o dècades, simplement, els governs d’Alemanya, Itàlia, Portugal i Espanya, i eren aquests països que representaven. I no era així perquè ho diguessin ells, sinó perquè els altres Estats els legitimaven reconeixent-los, mantenint-hi ambaixades, signant-hi acords i admetent-los en organismes internacionals de tota mena. Una cosa ben diferent era si els podia plaure o desplaure l’orientació política de cadascun dels governs d’aquests Estats. Un fet semblant al que passarà amb l’Afganistan en mans dels talibans, amb els quals tard o d’hora acabarà negociant, d’una manera o altra, gairebé tothom, per més que puguin horroritzar els seus principis i pràctiques.
 
Companys va ser afusellat per un escamot de forces regulars d’un Estat anomenat Espanya, en aplicació d’una condemna a mort, acordada per un jurat, de conformitat amb una legalitat específica, en vigor el 1940. Pot dir-se, doncs, que Espanya, l’Espanya d’aquell moment que va durar quasi quatre dècades, va tenir la responsabilitat d’aquell crim. Aquella era l’única Espanya que existia com a subjecte polític, l’única reconeguda internacionalment, la mateixa que també va fer afusellar el mataroní Joan Peiró, el valencià Joan Baptista Peset, els mallorquins Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Maria Ques, Antoni Mateu i tants altres milers de persones: republicans, comunistes, socialistes, anarquistes, liberals, fidels a la legalitat republicana establerta el 1931 a tot l’Estat. Aquella Espanya va aguantar 38 anys i el seu govern no era el govern d’Espanya?
 
Cap ni un dels governs d’Espanya posteriors a les eleccions del 15 de juny de 1977, continuadors jurídics a nivell internacional del govern franquista, no ha reconegut aquell crim ni ha demanat perdó per aquella atrocitat. Sí que van fer-ho, però, els representants dels governs de França i Alemanya, governs posteriors als de Pétain i als de Hitler, per la seva implicació en aquell crim, al Palau de la Generalitat el 2008: “nosaltres ja hem reconegut la nostra responsabilitat”, digué l’un. I l’altre afirmà que “els alemanys acceptem la nostra culpa”.
 
El franquisme no hauria estat possible sense Franco, però tampoc sense els franquistes, entre els quals hi havia no pocs catalans. 61 anys després, Espanya no ha assumit cap responsabilitat, ni n’ha reconegut cap culpa. De fet, ahir sota dictadura i avui amb el govern més progressista de la història, tanmateix, resulta que l’exaltació pública del franquisme continua sense ser delicte i, per tant, no és perseguit, mentre que les entitats que pretenen honorar-ne la memòria són plenament legals i, fins fa quatre dies, rebien diners públics i ajudar-les desgravava a Hisenda. Precisament, és un fet com aquest el que explica moltes coses. Avui encara.