Junts planta Guanyem i abandona el govern de coalició a Girona. Les primeres anàlisis polítiques posen l'accent en el càlcul electoral del moviment. Lectura plausible. Però a mi em connecta inevitablement amb juny de 2018, quan un altre Guanyem -Guanyem Badalona- perdia l'alcaldia per la moció de censura del PSC i PP. Debilitar o expulsar. Dos contextos molt diferents, dos moments polítics incomparables, però una mateixa pregunta a fer-se: què passa quan un projecte polític que havia estat percebut com una excepció comença a donar senyals que pot consolidar-se?

Pierre Bourdieu, un dels grans sociòlegs del segle XX, entenia la política com un camp en què els actors competeixen no només pels càrrecs, sinó també per definir qui té legitimitat per ocupar-los. Una mirada que convida a preguntar-se si la potencialitat dels projectes polítics com Guanyem posen en alerta als actors polítics tradicionals i activen resistències especialment quan deixen de semblar provisionals i comencen a disputar de manera creïble espais de poder fins aleshores monopolitzats pels actors de l'estatus quo.

Perquè ni Guanyem Badalona ni Guanyem Girona són partits clàssics, com tampoc ho són altres formacions municipalistes de ruptura i canvi, però aquestes dues comparteixen -a més haver-se convertit en primera força alternativa- acabar liderant governs complexos de ciutats grans i complexes, disputar l'hegemonia als partits tradicionals i governar sense disposar d'un poder institucional consolidat al darrere. I, malgrat tot, sortir-se’n més del previst. 

I tornant a la perspectiva de Bourdieu per entendre què ha passat a Girona i què va passar a Badalona amb Guanyem: les relacions de poder tendeixen a reproduir-se, entre altres coses perquè les posicions dominants que ocupen alguns actors no desapareixen amb els relleus de càrrecs. Acumulen un capital simbòlic que reforça la percepció de la seva legitimitat. Per això els projectes municipalistes de ruptura tenen la feina afegida d’haver de conquerir una percepció de legitimitat que els actors tradicionals ja porten posada. 

I en el cas de Girona, cal buscar molt més enllà d’una discrepància de gestió real quan Junts abandona el govern: debilitar i desgastar Guanyem de cara a les properes eleccions és un objectiu molt més creïble. No oblidem que Junts històricament ha considerat Girona el seu "feu natural" (des de l'època de Puigdemont i Madrenas) i es resisteixen a acceptar haver perdut l'alcaldia a mans d'un espai transformador. Veuen l'alcaldia de Lluc Salellas com una anomalia temporal que cal "corregir", no com una alternativa legítima.

Encara queda molt per investigar i escriure sobre què van significar els ajuntaments del canvi i el rupturisme que va irrompre al poder municipal després del 15-M i amb l’auge de l’independentisme, aquell 2015 d'il·lusió i esperança. La major part dels estudis s'han centrat en les polítiques que van impulsar, les dificultats de govern o la seva capacitat de transformar les institucions. En canvi, sabem molt menys sobre com reaccionen els equilibris de poder quan aquests projectes fan veritable nosa a les elits, i especialment quan deixen de ser percebuts com una excepció residual i comencen a disputar de manera creïble espais de govern.

Ara que la idea de fronts amplis està en boca dels espais partidistes per excel·lència, pot resultar molt útil disseccionar amb rigor el moviment fallit de la creació de Guanyem Catalunya i l’acord amb la CUP al Parlament (2021) per entendre i aprendre. Hi ha aprenentatges que son clau per al cicle polític que es pot obrir ara o en un futur. Si parlem de fronts amplis cal recordar que les fórmules purament partidistes sovint han limitat el creixement que el municipalisme sí que ha demostrat tenir (almenys a llocs com Badalona, Girona, Ripollet...).

Perquè el futur del país es continuarà disputant en la capacitat de construir majories des de baix; i per fer-ho, primer cal perdre la por d'ocupar la centralitat de l'espai públic que els partits tradicionals sempre han cregut que els pertanyia per dret dinàstic.