Hegemonia. Acabat el recompte de les eleccions basques del passat diumenge, el PNB i Bildu van aconseguir el 67,7% dels vots emesos. Hegemonia absoluta. Més de dos de cada tres vots han sigut pels partits nacionalistes. Joc guanyat, set guanyat i el partit molt ben encarat. I res no era fàcil ni evident, girant la vista enrere cap als resultats de les darreres dècades la victòria abassegadora del basquisme té un mèrit notable. Entre el fracàs del Pla Ibarretxe, les successives il·legalitzacions de l’esquerra abertzale i els anys de Patxi López com a lehendakari hi va haver errors, tensions i dificultats. Fa quinze anys era impossible somniar una hegemonia absoluta com la que el nacionalisme basc va aconseguir diumenge.
Un país que funciona, una política que funciona i un projecte de construcció nacional lent, constant i progressiu en el terreny lingüístic, econòmic, cultural, social i sindical. La recepta de l’èxit. Els anys de plom i la tensió que els acompanyava van ensenyar al nacionalisme basc que el xoc sorollós d’identitats pot ser una bona eina per resistir, però no ajuda a créixer. Amb les identitats en tensió i la independència en primer pla pocs votants de partits de tradició espanyola donen el seu vot al nacionalisme. Amb les identitats en sordina i el bon govern en primera línia, el prestigi del basquisme, com passava amb el catalanisme, obre la porta al creixement electoral. I al nacional. La construcció d’un país es mesura en dècades i demana el pas d’una, dues i tres generacions per esdevenir sòlid i durador. La paciència és l’eina fonamental de la construcció d’hegemonies.
Han passat set anys des del 2017, però algunes lliçons d’aquell moment continuen a mig pair. Més del 25% dels catalans que van anar a votar després de l’u d’octubre van donar el seu vot a Ciutadans i sumant-hi el vot a populars i socialistes la impugnació frontal a l’independentisme arribava al 43,45%. La participació va fregar el 80%, i els partits independentistes no van arribar al 50% del vot.
Lluny de l’hegemonia absoluta. Havien passat dos mesos de les càrregues policials de l’u d’octubre, hi havia exiliats i empresonats, l’Estat havia mostrat la seva cara més dura, però l’independentisme va perdre el plebiscit. El clau per la cabota. La repressió ha estat dura, la dinàmica del resistencialisme ha fet impossible pair els errors i la realitat que els acompanya, però convindria fer-ho aviat. A les darreres eleccions espanyoles Esquerra i Junts van ser la quarta i cinquena força política del país. Sona l’alarma de la marginalitat.
Els resultats electorals van ser nefastos, però l’atzar va fer un regal al sobiranisme. La conjuntura ha permès l’amnistia i una nova promesa de retorn del president Puigdemont. Una part de l’independentisme ha recuperat iniciativa i empenta. El resultat és incert, però hi ha l’oportunitat de reposicionar-se en els propers mesos i posar les bases d’una nova fase de creixement. Recuperar la lenta acumulació de capital polític que és a la base de tota construcció nacional. L’independentisme necessita un gir que refaci el camí perdut des de 2017 i trenqui amb l’èpica impostada que el condemna a empetitir-se.
“La retirada és l’operació més difícil de totes. El non plus ultra de l’art del possible és l’abandonament d’una posició insostenible”. Ho escrivia Enzesberger al seu article sobre els herois de la retirada que des de 1989 s’ha convertit en un clàssic del pensament polític. La retirada, també la retirada tàctica, demana un heroi. Un heroi carismàtic, amb tones de legitimitat acumulada i el coratge polític per contradir les pròpies files. Un heroi amb sentit de realitat i capacitat de pacte amb l’adversari. L’independentisme busca el seu heroi. Entre dos quadres, de l’amenaça de Breda a l’oportunitat de Bergara.