Mentiria si digués que m'he llegit de “pe a pa” tot el document que el Consell Assessor de la Transició Nacional de Catalunya va fer a mans del president Mas el darrer dijous. N'he llegit fragments a l'hora de redactar aquest article. Sobretot m'he fixat, potser per deformació professional en la seva estructura, en el seu índex.

Des d'una perspectiva estrictament cívica, és un document que fa patxoca. Que fa produir orgull que els nostres savis tinguin la ment preclara. Ens fa sentir orgullosos de ser catalans, perquè és d'una rigorositat i d'un bon presentar sense cap defecte. La feina ben feta no té fronteres. I amb aquest document podem anar, ben cofoi i orgullosos arreu del món. Fins i tot diria que ufans.

També, des d'una perspectiva acadèmica, em sembla un treball excel·lent, cum laude, encara que curiosament no disposi d'un apartat específic de bibliografia i webgrafia. Precisament perquè no es tracta d'un treball acadèmic, sinó d'un encàrrec del Govern a un comitè de savis. No ens trobem, doncs, davant d'una tesi, ni d'un manual, ni tan sols d'un article acadèmic. I cada gènere té el seu format, i probablement la comissió no ha volgut fer un text farregosament acadèmic amb tot el que això comporta.

Ara bé, paradoxalment, una de les primeres preguntes que m'ha vingut al cap en llegir-lo en diagonal, ha estat la següent: què en diran del document individus com l'Eduardo Inda o el PJ? I la meva resposta és que probablement saltaran d'alegria, perquè en termes generals és un text de la vella escola. Amb això vull dir que es fonamenta en plantejaments jurídics, ètics, legals, etc, però no té en compte que vivim en una societat mediàtica, on allò que abans representaven els militars i la seva parafernàlia armamentística, ara ho representen determinats comunicadors que han demostrat abastament la seva capacitat de condicionar un procés electoral, com va passar en el del darrer 25N. Encara més. L'estudi parteix d'una visió de la política antiquada, aquella que era un afer de cavallers (gentlemen agreement) on la dignitat de l'adversari es respectava com un bé sagrat.

Molt em temo que no ens trobem en aquesta conjuntura. Vaja, n'estic segur. El darrer tram de la transició nacional serà a cara de gos i els espanyols no estalviaran recursos per impedir el que sembla una derrota, la seva, cantada. Naturalment, hauran de fer equilibris, per impedir que els europeus els toquin el crostó, però em jugo un pèsol, que no s'estaran de practicar les corresponents operacions psicològiques (psyops) per atemorir el vot dubitatiu o per reforçar els partidaris del “no”. Amb això vull dir, que la dimensió mediàtica del procés, que serà clau, n'és totalment absent. I això que en la comissió hi ha gent que s'hi dedica a aquest tema, però potser en algun cas, l'encàrrec li va massa gran...

Si limitem el procés als seus components jurídics, ètics, i ens omplim la boca de legitimitats i tota el que penja, probablement serem elogiats des d'una perspectiva cívica. Però el que realment compta, és saber no com ha de ser un procés cap a la transició nacional, sinó com és de debò. Sovint aquesta dualitat, diferencia la ciència jurídica, que tracta del primer, de la ciència política, que tracta del segon. I és important aquest matís, perquè el més decisiu de tot, és que finalment el guanyem. No hi ha cap altra alternativa. O el guanyem o el guanyem.