Aznar surt del faristol i arrenca l’aplaudiment unànime dels quadres del PP. Sense bigoti, però com si encara en portés, perquè l’ombra del seu bigoti és allargada, acabava de declamar el full de ruta de la FAES per contrarestar el sonambulisme de Rajoy: lluita contra la corrupció, unitat d’Espanya i imperi de la llei, tres eixos programàtics que el feien baixar de l’estrada com un cabdill victoriós un dia abans de tancar la comèdia conservadora. Havia tornat l’esperança. L’etern retorn de l’homenet. L’autèntic.

Mentrestant, en un apartament de Vallecas, al quarter general de Podemos, un altre homenet, aquest amb cueta, s’ho mirava de reüll i evitava reaccionar a la proposta d’Aznar perquè ja devia saber que, si l’aliança grega Syriza s’emportava el gat a l’aigua però no el podia ofegar del tot, s’ho podria fer amb l’aliat de votació de legislatura de dreta extrema amb qui ja se somreien des de feia molts mesos a la bancada de l’oposició. Iglesias, i també l’esquerra tradicional, per no ser menys, s’ho jugaven tot a una sola carta amb Tsipras, però tots estaven inquiets perquè depenien que obtingu´rd la majoria absoluta al país de les ruïnes…

El desenllaç de Grècia –com Espanya, un altre cas de vell bipartidisme, de corrupció mediterrània i de submissió a la troica- ho era tot. I comença a no ser tant. Podemos –i per extensió tots aquells que es presten a ser subsumits per ser coalició, com Syriza-, hauria de començar a vigilar: els ha sortit l’homenet de les Açores llançat com un cavall al galop amb el partit al darrera quan tot fa pensar que ha perdut un bon pessic de vots en benefici dels d’Iglesias. I, a sobre, encara que li pugui costar unes eleccions anticipades a mig termini que farien molt de mal al sud europeu, el jove excomunista atenenc, amb una de calenta i una de freda, els ha fet el llit amb un pacte infame amb la dreta extrema, que, per més que s’entestin a negar-ho a Vallecas, és casta. Esclar que si ara algú diu que tampoc ho són els Botín…

Hi ha votants que, al llarg del teòric any llarg que queda per a les generals, s’ho començaran a rumiar i, si no és que Aznar tria un altre home de palla, que, per què no?, podria ser una dona, apostarien per ell per poder tornar a veure un bigoti a la trona de La Moncloa. A Podemos li ha arribat l’hora dels equilibris i ja li comencen les urgències perquè el sorpasso que tant s’anunciava comença a ser un terròs en remull del qual tots els que li han fet seguidisme s’haurien d’allunyar si volen mantenir, per ara només mantenir, el tipus. A Catalunya n’hi ha que ni han entrat al drap.

La desolació general és que el "turnisme", que no havia marxat mai, torna amb un actor diferent per incompareixença d’un dels que hi ha hagut fins ara i que l’últim tren de la regeneració del sistema dual de partits es comença a allunyar de la nostra vista.

S’obre un nou combat a la política espanyola amb un final previsible que firmaria el mateix Lampedusa. En la brega, hi continua el PP, i Podemos hi substituirà, més d’hora que tard, el PSOE més decadent de la història. La dreta rància, amb l’èpica del jo sola i tancant files, buscarà renovar el poder. L’esquerra postideològica virtual, un cop haurà absorbit la tradicional i l’hagi desnonat de les cadires que té (vegin l’”opa en construcció” de Barcelona i l’assemblea per la unitat de l’esquerra a Madrid), buscarà complicitats per governar si no se’n surt amb la majoria absoluta, com li ha passat a Syriza.

Per si això passa, que és més que probable perquè el PSOE sobreviurà com a tercer, Podemos ja escruta de lluny la nova remesa de formacions amb perfil anticasta de cara a les generals. A Vallecas, després de captar de les llistes de l’INEM llicenciats en Ciències Polítiques per tancar candidatures, s’interroguen: Vox, potser? No, que faríem igual que Tsipras. UPyD, potser? No, que ja sabem com les gasta aquella dona que amb la cara paga. Ciudadanos, potser? Potser sí. Iglesias, que ja els va tirar la canya fa pocs dies desitjant-los molta sort, es deu dir: “Aquests ens fan més el pes perquè, d’entrada, ho tenen tot per fer-nos companyia. Bones expectatives a les espanyes, regeneradors com nosaltres, antisobiranistes i amb un altre homenet de cap de cartell. A Rivera encara no se li ha passat l’arròs i encara es pot exhibir a pit descobert. I, a més a més, té una facúndia bilingüe que el converteix en un paradigma de la supervivència a la immersió exterminadora de l’escola catalana. Una bona guinda per fer un acto de soberanía. Més o menys com a Grècia”.

¿I si ens deixem de collonades espanyoles i comencem a passar d’una punyetera vegada deixant de costat tantes lluites intestines per acordar l’acte de sobirania que hi ha pendent?