I de cop, la guerra
«L'Estat només veu la possibilitat de vèncer, mai de convèncer o de ser convençut. Mai de la negociació o la mediació. No veu acord, veu victòria. I com en la guerra, busca venjança i humiliació»
Ara a portada
-
-
Política Illa garanteix que els Mossos no deixaran desatès cap poble ni ciutat: «No hi haurà impunitat» Bernat Surroca Albet
-
Societat El Tarzan romà: d'implicar el papa Francesc en ocupacions de pisos a visitar la Casa Orsola David Cobo
-
Política Una absència sonada: per què Sánchez no serà al funeral del papa Francesc? Tania Tapia Díaz
-
10 de maig de 2018
Després de l'anunci de Donald Trump que els Estats Units abandonaven l'acord nuclear amb l'Iran, ens hem aixecat avui amb bombardejos israelians sobre posicions militars iranianes a Síria, en resposta a un atac sobre els alts del Golan que Israel ha atribuït a l'Iran. Ull per ull, el món acabarà cec, que deia Ghandi. Cec, en guerra, tenyit de sang i de mort.
Diria que ha estat una constant al llarg dels anys que he viscut, però darrerament la sento més profunda, la idea que la Cultura de la Guerra s'està imposant de forma aclaparadora a la Cultura de la Pau. També va ser Ghandi qui va dir allò tant repetit de "No hi ha camí per la Pau, la Pau és el camí". Però la constant en el món contemporani ha estat que la guerra ha estat el camí. La guerra entesa no només com a conflicte bèl·lic, sinó com a procés en què un bàndol vol vèncer l'altre. La Cultura de la Guerra entesa com una forma de resoldre els conflictes i les diferències negant la possibilitat de mediació o acord, entenent que el conflicte només s'acaba i les diferències es resolen quan un bàndol imposa la seva posició sobre la de l'altre, amb vencedors i vençuts.
Així és com Trump sembla veure el món, com el veu Assad o el règim de Birmània, com el veuen grups terroristes com Estat Islàmic o com el veu l'extrema dreta feixista que s'estén com una terrible taca d'oli enverinat arreu. Una visió del món, basada en aquesta cultura de la guerra, que no és exclusiva dels conflictes bèl·lics.
Ho veiem en l'economia internacional on els tractats comercials es basen, no en la cerca del bé comú, sinó en com una part pot imposar els seus interessos sobre l'altra part. Així és com la UE ha afrontat els acords comercials amb multitud de països i regions del món. Així és com ara Trump afronta els acords comercials d'Estats Units amb la UE, els països nord-americans o del pacífic. I ho afronta amb amenaces i fent valer la seva posició de força. Ho afronta com una guerra comercial. Ho afronta des de la cultura de la guerra.
I ho veiem a casa nostra, amb la impossibilitat d'abordar la fi del conflicte Basc per part del govern espanyol sense sortir d'aquest marc de vencedors i vençuts. I també en el conflicte català, amb la incapacitat de plantejar-se, sota cap mena de circumstàncies, cap mena de mediació, negociació o acord. L'Estat espanyol, amb els seus poders executiu i judicial i les forces de seguretat al capdavant, està instal·lat en la cultura de la guerra. Només veu la possibilitat de vèncer, mai de convèncer o de ser convençut. Mai de la negociació o la mediació. No veu acord, veu victòria. I com en la guerra, busca venjança i humiliació de l'altre, del que creu vençut.
El que em preocupa és que nosaltres entrem també en aquest marc, un marc que limita les possibles sortides a l'actual situació a la de vèncer a l'Estat. Si la pau és el camí, l'objectiu no pot ser vèncer l'altre. El camí de la pau és molt més llarg i lent que el de la guerra, però en quant ens sortim mig mil·límetre d'aquest camí, haurem estat vençudes. Ens haurem deixat guanyar, nosaltres també, per la cultura de la guerra.
Diria que ha estat una constant al llarg dels anys que he viscut, però darrerament la sento més profunda, la idea que la Cultura de la Guerra s'està imposant de forma aclaparadora a la Cultura de la Pau. També va ser Ghandi qui va dir allò tant repetit de "No hi ha camí per la Pau, la Pau és el camí". Però la constant en el món contemporani ha estat que la guerra ha estat el camí. La guerra entesa no només com a conflicte bèl·lic, sinó com a procés en què un bàndol vol vèncer l'altre. La Cultura de la Guerra entesa com una forma de resoldre els conflictes i les diferències negant la possibilitat de mediació o acord, entenent que el conflicte només s'acaba i les diferències es resolen quan un bàndol imposa la seva posició sobre la de l'altre, amb vencedors i vençuts.
Així és com Trump sembla veure el món, com el veu Assad o el règim de Birmània, com el veuen grups terroristes com Estat Islàmic o com el veu l'extrema dreta feixista que s'estén com una terrible taca d'oli enverinat arreu. Una visió del món, basada en aquesta cultura de la guerra, que no és exclusiva dels conflictes bèl·lics.
Ho veiem en l'economia internacional on els tractats comercials es basen, no en la cerca del bé comú, sinó en com una part pot imposar els seus interessos sobre l'altra part. Així és com la UE ha afrontat els acords comercials amb multitud de països i regions del món. Així és com ara Trump afronta els acords comercials d'Estats Units amb la UE, els països nord-americans o del pacífic. I ho afronta amb amenaces i fent valer la seva posició de força. Ho afronta com una guerra comercial. Ho afronta des de la cultura de la guerra.
I ho veiem a casa nostra, amb la impossibilitat d'abordar la fi del conflicte Basc per part del govern espanyol sense sortir d'aquest marc de vencedors i vençuts. I també en el conflicte català, amb la incapacitat de plantejar-se, sota cap mena de circumstàncies, cap mena de mediació, negociació o acord. L'Estat espanyol, amb els seus poders executiu i judicial i les forces de seguretat al capdavant, està instal·lat en la cultura de la guerra. Només veu la possibilitat de vèncer, mai de convèncer o de ser convençut. Mai de la negociació o la mediació. No veu acord, veu victòria. I com en la guerra, busca venjança i humiliació de l'altre, del que creu vençut.
El que em preocupa és que nosaltres entrem també en aquest marc, un marc que limita les possibles sortides a l'actual situació a la de vèncer a l'Estat. Si la pau és el camí, l'objectiu no pot ser vèncer l'altre. El camí de la pau és molt més llarg i lent que el de la guerra, però en quant ens sortim mig mil·límetre d'aquest camí, haurem estat vençudes. Ens haurem deixat guanyar, nosaltres també, per la cultura de la guerra.