No sé com funcionen les assemblees de la CUP. Recordo les assemblees d’estudiants, a l’educació secundària -a l’institut li vam muntar una sentada de protesta al president Pujol- i a l’universitat, on diferents sindicats pretenien captar l’atenció. Imagino que hi ha ordres del dia, ponències, debats i votacions. Una mica com a tot arreu. En això tampoc deuen ser gaire especials. És d’interès nacional ara saber d’aquestes trobades perquè resulta que la CUP és la tercera pota dels pressupostos de la Generalitat, la llei més important de l’any com diuen els cànons i els analistes amb menys imaginació.
I aquesta formació de formacions pren decisions basant-se en els designis de les seves reunions o assemblees. Ha quedat per la memòria popular quan el desembre de 2015 es va empatar 1515 sís contra 1515 nos a donar suport a la investidura del president Mas. Molt creïble. Una igualada que va ser un no a Mas i que va provocar la sortida del 129è president i tot allò de la “paperera de la història”, i el que per molts és l’inici del camí del pedregar. Doncs ja hi tornem a ser. I ara la CUP -les bases que se’n diu- ha decidit presentar una esmena a la totalitat del pressupost proposat pel Govern, però seguir negociant. Bufetada i després seguim parlant, curiós.
Sembla una tàctica negociadora, la de la CUP, que no permet tenir massa confiança en l’acord ni en la voluntat d’entesa. Però el que realment és gros és que, tenint en compte que estem analitzant la formació de la democràcia directa i real, quantes persones han decidit posar l’ai al cor de la política catalana? 462 persones. El 2015 van arribar a la igualada còsmica un total de 3.030 persones. Potser ja no està de moda ser de la CUP, o com a mínim participar de les assemblees. Molt de poder, i molta responsabilitat, per aquests militants cupaires. Com és que s’ha reduït per sis el debat polític intern a la formació més radicalment democràtica (presumptament) de l’hemisferi nord?
Molt s’ha parlat i escrit de les 400 famílies que dominen, han dominat i dominaran Catalunya. Famílies burgeses i, per tant, el Mal esclar. En aquest país que vivim s’odia els rics i es fa befa dels emprenedors, tinguin una fàbrica o portin un camió. Ara no són 400 famílies, ara hem arribat a que qui decideix el futur pràctic del país siguin 462 cupaires. No comparteixo la majoria de plantejaments polítics de la CUP, òbviament fan servir el seu pes polític. Res a dir.
Ara bé, com pot ser que a Catalunya, de nou, sigui una força minoritària qui decideix per on han d’anar els pressupostos -sense Jocs d’Hivern i sense Hard Rock- i gairebé sempre s’hagi de fer tot a l’últim moment? Francament, estic segur de que Esquerra i Junts poden trobar un soci molt més fiable i corresponsable en el PSC, un cop els comuns han decidit seguir amb el nyi, ni si ni no. De fet, també el 2015, abans de les eleccions el cap de llista de la cosa comuna, Catalunya sí que es pot llavors, Lluís Rabell, digué “Nosaltres volem acabar amb el regne de les 400 families que manen a Catalunya: volem que governi la ciutadana”. Doncs amb la seva actitud enlloc de 400 famílies seran 462 persones qui tinguin el poder.
Els països, com les persones, han de saber crear-se oportunitats. Hem de saber fer-ho. Apretar les dents quan tot sembla arnat i impossible. Quan ens envaeix el buit i la tristor és la nostra benzina. Tenim necessitat de mirar-nos i està bé, d’entendre’ns i està bé, fins i tot de prendre un respir i està bé. Els partits del Govern haurien de creure més en sí mateixos. Haurien de considerar que són la majoria -no la del 52% famós perquè no ho són- i que això els hi comporta una responsabilitat. Els comptes públics, si és que són la cosa més important, han de tirar endavant. Prou de donar als altres el poder que tenim nosaltres, i ara no ho dic pel Govern o els partits, ho dic per tu i per mi.
I aquesta formació de formacions pren decisions basant-se en els designis de les seves reunions o assemblees. Ha quedat per la memòria popular quan el desembre de 2015 es va empatar 1515 sís contra 1515 nos a donar suport a la investidura del president Mas. Molt creïble. Una igualada que va ser un no a Mas i que va provocar la sortida del 129è president i tot allò de la “paperera de la història”, i el que per molts és l’inici del camí del pedregar. Doncs ja hi tornem a ser. I ara la CUP -les bases que se’n diu- ha decidit presentar una esmena a la totalitat del pressupost proposat pel Govern, però seguir negociant. Bufetada i després seguim parlant, curiós.
Sembla una tàctica negociadora, la de la CUP, que no permet tenir massa confiança en l’acord ni en la voluntat d’entesa. Però el que realment és gros és que, tenint en compte que estem analitzant la formació de la democràcia directa i real, quantes persones han decidit posar l’ai al cor de la política catalana? 462 persones. El 2015 van arribar a la igualada còsmica un total de 3.030 persones. Potser ja no està de moda ser de la CUP, o com a mínim participar de les assemblees. Molt de poder, i molta responsabilitat, per aquests militants cupaires. Com és que s’ha reduït per sis el debat polític intern a la formació més radicalment democràtica (presumptament) de l’hemisferi nord?
Molt s’ha parlat i escrit de les 400 famílies que dominen, han dominat i dominaran Catalunya. Famílies burgeses i, per tant, el Mal esclar. En aquest país que vivim s’odia els rics i es fa befa dels emprenedors, tinguin una fàbrica o portin un camió. Ara no són 400 famílies, ara hem arribat a que qui decideix el futur pràctic del país siguin 462 cupaires. No comparteixo la majoria de plantejaments polítics de la CUP, òbviament fan servir el seu pes polític. Res a dir.
Ara bé, com pot ser que a Catalunya, de nou, sigui una força minoritària qui decideix per on han d’anar els pressupostos -sense Jocs d’Hivern i sense Hard Rock- i gairebé sempre s’hagi de fer tot a l’últim moment? Francament, estic segur de que Esquerra i Junts poden trobar un soci molt més fiable i corresponsable en el PSC, un cop els comuns han decidit seguir amb el nyi, ni si ni no. De fet, també el 2015, abans de les eleccions el cap de llista de la cosa comuna, Catalunya sí que es pot llavors, Lluís Rabell, digué “Nosaltres volem acabar amb el regne de les 400 families que manen a Catalunya: volem que governi la ciutadana”. Doncs amb la seva actitud enlloc de 400 famílies seran 462 persones qui tinguin el poder.
Els països, com les persones, han de saber crear-se oportunitats. Hem de saber fer-ho. Apretar les dents quan tot sembla arnat i impossible. Quan ens envaeix el buit i la tristor és la nostra benzina. Tenim necessitat de mirar-nos i està bé, d’entendre’ns i està bé, fins i tot de prendre un respir i està bé. Els partits del Govern haurien de creure més en sí mateixos. Haurien de considerar que són la majoria -no la del 52% famós perquè no ho són- i que això els hi comporta una responsabilitat. Els comptes públics, si és que són la cosa més important, han de tirar endavant. Prou de donar als altres el poder que tenim nosaltres, i ara no ho dic pel Govern o els partits, ho dic per tu i per mi.