“Això sí, sense francesos”. Fa dies que aquestes quatre paraules de Mariano Rajoy en un article al diari El Debate centren la conversa pública. Una frivolitat sobre la selecció francesa de futbol que algú que ha presidit un Estat europeu no s’hauria de permetre.
La indignació és perfectament comprensible, que algú que té el passaport francès i representa el seu país en un Mundial vegi la seva nacionalitat posada en dubte pel seu origen i el seu color de pell és inacceptable. Els països democràtics tenen l’obligació de construir identitats integradores i obertes capaces de sumar gent d’arreu del món, vinguin d’on vinguin, resin com resin, tinguin el color que tinguin. Tot això és cert… Eppur si muove.
La contundència amb què s’ha atacat Rajoy per la ironia ofensiva i fallida del seu comentari també explica alguna cosa sobre la incomoditat estranya que genera. Tots els francesos que juguen amb França són francesos, clar, del tot, però també és evident que alguna cosa passa quan un equip europeu està format majoritàriament per jugadors amb orígens familiars a l’Àfrica. En la indignació impostada d’algunes reaccions hi ha alguna cosa més, la voluntat de fer veure que no es veu el que es veu per evitar un debat que no ve gens de gust tenir.
Dels vint-i-sis jugadors seleccionats per França només quatre tenen arrels familiars a l’Hexàgon, tres els tenen a Portugal o Espanya, quatre a les illes d’Haití, Martinica i Guadalupe i els altres setze en diversos països africans. Dit d’una altra manera, només el 16% són d’origen francès mentre més d’un 60% tenen origen africà. Tampoc no hauria de ser res estrany que aquestes xifres sorprenguin i facin aixecar alguna cella. La imatge és vitamina pura pels paranoics de la teoria del gran recanvi que l’extrema dreta fa anys que alimenta.
El contrast amb la selecció marroquina és revelador. Dels vint-i-sis seleccionats pel Marroc només set han nascut allà, divuit han nascut en diversos països europeus i un al Canadà. En algun punt entre els francesos d’origen africà que juguen amb França i els marroquins nascuts a Europa que juguen amb Marroc hi ha un desencaix en la nostra comprensió del joc entre identitat i comunitat. Una part de la resposta pot tenir a veure amb la diferència entre la primera i la tercera generació d’immigrants, però això no ho explica tot.
És evident que els jugadors que vesteixen la samarreta francesa són francesos, clar, però què vol dir ser francès? Què és un país? La resposta a la rucada de Mariano Rajoy ha estat fonamentalment administrativa, són francesos perquè la llei diu que són francesos. Sí, és així, però…
Si la nacionalitat és només compartir un passaport, llavors un país és poca cosa més que una comunitat de veïns. Un assumpte fred de veïnatge. I alguna cosa més deu ser. La pregunta era sobrera quan la identitat nacional funcionava per inèrcia, però deixa de ser-ho quan la immigració a doll aigualeix i difumina el patrimoni compartit. Què vol dir ser francès? Si no vol dir res, si ja no vol dir res perquè qualsevol resposta podria resultar excloent, haurem passat de la dinàmica d’integració a una dinàmica dissolvent.
Quan el General de Gaulle es dirigia als francesos parlava sovint “d’una certa idea de França”, un ideal que relligava passat i futur. Ho feia perquè un país és la suma del veïnatge civil dels seus nacionals, sí, però també és una herència i un demà. Una cadena que va dels Capets als Borbons i d’allà a la Revolució, Napoleó, les guerres del segle XX i la Unió Europea. Un projecte i la idea d’un futur plegats, un impuls solidari i un seguit de valors compartits. L’alternativa, el patriotisme fred que es va inventar Jürgen Habermas, és un motor de petita cilindrada intentant moure un tren de mercaderies. Un desconcert impotent farcit de dificultats.