Un dels pilars sobre el qual recolza tota la faramalla discursiva del nacionalisme espanyol, el pensament polític únic que n’uneix tot el ventall polític, des del nacionalsocialisme fins al socialnacionalisme, és el que fa referència a la pretesa “igualtat entre espanyols”, afirmació que va acompanyada sempre de l’afegitó redundant sobre “la solidaritat entre espanyols”, tant se val si emparant-se en José Antonio Primo de Rivera o en el camarada Vladímir Ílitx Lenin, citant-los explícitament o bé no. Les partitures poden ser diferents, però, al capdavall, la música que acaba sonant és sempre la mateixa.
La possibilitat d’un finançament singular per a Catalunya, és a dir, diferent de les altres catorze comunitats autònomes, ha provocat la irada reacció catalanòfoba que calia esperar. I he dit catorze i no pas setze, perquè, com és sabut, tant el País Basc com Navarra no tenen el mateix sistema de finançament que la resta de territoris, l’anomenat règim comú. Els bascos recapten els impostos, a través de les diputacions forals, i paguen a l’Estat pels serveis que aquest els presta anualment. I prou d’aquest color!
No hi ha, doncs, cap quantitat suplementària en concepte de “solidaritat” cap a altres territoris, com sí que se’ns exigeix a nosaltres. Però aquesta circumstància no provoca ni protestes ni reaccions de cap mena, sense necessitat d’arribar al nivell elevat d’irracionalitat que acompanyen sempre les posicions catalanòfobes, per més que sí que, en el cas català, es parli sempre de solidaritat i se’n reservi un percentatge dels recursos. Solidaritat nostra emprada, ben sovint, per eliminar impostos als més rics de cada territori, perpetuar els seus privilegis, en detriment dels treballadors d’aquí, i no pas per millorar la qualitat de vida dels sectors populars més desafavorits d’allà, potenciar-hi la industrialització o promoure’n la modernitat cultural i cívica. I, al damunt, acusant-nos sempre d’insolidaris: cornuts i pagat el beure.
El sistema basc de concert econòmic arrenca ja del segle XIX, però, si apareix en el bloc constitucional forjat durant la transició, és també per algun altre factor posterior que també hi ha ajudat. Tanmateix, curiosament, la fòbia espanyola contra tot el que és català, amb solidaritat, és immensament superior a la que genera el País Basc, sense solidaritat. Ara mateix, ningú no parla del fet que els bascos no formen part del règim comú de finançament i no apliquen quotes de solidaritat i, per tant, segons la seva teoria, atempten contra “la igualtat entre espanyols”. Però a ells se’ls permet això i més, probablement, com em va fer notar ja fa temps un sociòleg, perquè molts espanyols i bascos s’assemblen més del que hom creu.
De les guerres carlines ençà, pel cap baix, molts d’ells, d’uns i altres, han tingut tendència a resoldre els conflictes de manera diguem-ne més aviat expeditiva, sigui d’uniforme, sigui amb altres modalitats urbanes de paisà. En contrast, doncs, amb la tirada nostra cap al pactisme, el diàleg, la negociació, la via democràtica, de la llei a la llei, cap paper a terra... "El terrorisme al País Basc és una qüestió d'ordre públic, però el vertader perill és el fet diferencial català" va dir a Toledo, el 1984, el llavors president espanyol Felipe González, quan encara hi havia gent que el tenia per una persona d’esquerres. Sabia de què parlava...
Per això, als bascos se’ls permet un sistema de finançament sense solidaritat, mentre que, a nosaltres, se’ns imposa. El que és bo per a ells, no pot ser-ho per a nosaltres. Es pot dir de moltes maneres, segurament, però n’hi ha una de ben entenedora: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears mantenen Espanya, el seu Estat, la casa reial, el sistema judicial, policial i defensiu, l’estructura diplomàtica a l’exterior, les seleccions esportives espanyoles, etc. El dia que deixin de fer-ho, s’ha acabat Espanya i, necessàriament, s’haurà de transformar en una altra cosa. Ells ho saben i nosaltres no. Per això, a la seva constitució, a l’article 145, l’únic cop que es parla de federalisme és per prohibir-lo, més concretament per impedir-nos de federar-nos entre nosaltres mateixos. Els ports de Barcelona i València mantenen els ports espanyols deficitaris, el corredor mediterrani a l’àrea exportadora més important de la península és una quimera, mentre la manca d’inversió en infraestructures és escandalosa, l’incompliment pressupostari és absolut i el servei de Rodalies tercermundista i insultant.
La constitució, d’altra banda, tracta de manera ben diferent el País Basc i Navarra comparat amb com tracta els Països Catalans. La disposició transitòria quarta de la carta magna dels espanyols preveu la futura incorporació de Navarra al sistema autonòmic basc. Curiosament, per a més inri, per validar definitivament la inclusió de Navarra al País Basc caldrà la celebració d’un re-fe-rèn-dum, celebrat el qual i, en cas de victòria del sí, la fusió entre els dos territoris serà un fet. I això va ser aprovat ja el 1978!
La igualtat entre tots els ciutadans de l’Estat és inexistent i, alhora, impossible. No sols per l’especificitat basca, sinó també perquè, per exemple, hi ha ciutadans que tenen, a tot el territori, per a tots els usos i per a totes les funcions, els seus drets lingüístics emparats, protegits i promoguts pels poders públics, els quals actuen d’ofici quan els fa l’efecte que aquest privilegi lingüístic legal pot veure’s erosionat per alguna disposició favorable a altres llengües se suposa que tan oficials com la seva. Però pensar que, dintre d’Espanya, hi ha alguna igualtat possible que n’administri amb coherència la diversitat és d’una ingenuïtat indicible.
El parlament d’Extremadura i polítics de tot l’ampli ventall ideològic, infinitament més reduït quan sobre catalans es tracta, ja van oposar-se a la possibilitat de qualsevol singularitat per a Catalunya. I van fer-ho amb l’argument, ells, el territori amb més funcionaris públics de tot l’Estat, que llavors tindrien dificultats per a assumir la despesa pública que mantenien fins al moment. Ben comprensible, sobretot si es té en compte que un de cada tres extremenys que treballa és funcionari. Hi deu haver moltes coses per a fer funcionar, doncs, allà...
No em cansaré de repetir, tants camins com calgui, que Espanya és al·lèrgica a la diversitat, incompatible amb la pluralitat i totalment insensible a la diferència en cap àmbit. Mai no ho ha estat al llarg de la història, ni maiho serà. Per aquest motiu tampoc mai no acceptarà cap singularitat institucional si aquesta fa referència a Catalunya, no admetrà en cap moment un tractament diferenciat per al cas català mentre formem part del seu Estat. Perquè, a l’instant, saltarien tots els altres. Dintre d’Espanya, excepte per als bascos, no hi ha espai per a cap altra diferència, sobretot amb accent català. És més fàcil, doncs, la independència, ja fora d’Espanya, que qualsevol singularitat en el seu interior, que serà presentada sempre com un privilegi o un trencament de la inexistent igualtat.
Carlos Francisco de Croix (1703-1778), que va ser virrei en terres americanes i capità general de València entre 1777 i 1786, va dir: “D'una vegada per al futur, han de saber els vassalls del gran monarca que ocupa el tron d'Espanya, que van néixer per callar i obeir i no per discutir ni opinar en els alts assumptes del govern”. Doncs, no, senyor virrei, no. Som al segle XXI i encara que sovint no ho sembli, som molts els catalans que ja hem decidit deixar de ser vassalls per esdevenir ciutadans d’un país lliure.