Inés Arrimadas era considerada fins fa ben poc a les Espanyes, si no una brillant estadista -tampoc cal que exagerem-, sí una molt hàbil i molt capacitada política. Fins al punt que no faltava qui la veia com a possible recanvi d'Albert Rivera en un futur si les coses no acabaven d'anar bé al partit. Ara, pocs mesos després del seu desembarcament a Madrid, és pràcticament al peu dels cavalls. Què ha canviat en aquest temps? 

Òbviament, que Ciutadans hagi perdut el favor de l'establishment -per negar-se a fer president Pedro Sánchez fent irrellevants els vots independentistes- hi ha contribuït. També les seves pròpies -i arriscades- eleccions promocionals, com ara anar a muntar un pollastre a la manifestació de l'Orgull gai i pretendre, a més, treure'n suc. Però tot plegat obeeix a un altre error previ.

En la coherent lògica unionista i uniformista, el centre absolut de la política d'un partit com el taronja no pot ser altre que Madrid. Per això és també lògic que els seus quadres més destacats "de províncies" hi facin cap si prosperen. I la número 2 -com a mínim, en popularitat- no podia ser-ne una excepció. Passa, però, que el mateix pel qual era aplaudida amb les orelles mentre era a Barcelona, la seva contrastada habilitat per a l'enfrontament permanent, per a la manipulació i per muntar pollastres de tot tipus, ara els grinyola a Madrid. Arrimadas ja no fa tanta gràcia a dreta i esquerra.

Un error de càlcul, també en pura lògica unionista. Perquè l'estratègia del cinisme, d'alimentar la tensió i de sabotejar qualsevol llavor de consens és perfectament vàlida, i fins i tot desitjable, per a les colònies. Però no tant per a la capital de l'imperi que les ha de regir. O canvia de xip o en quatre dies la tenim fent les maletes i tornant.