Ran de les consultes sobiranistes, el cardenal de Barcelona ha dit que no s'havien de deixar espais de l'Església per a portar a terme aquests exercicis de ciutadania i democràcia. Com deia algun comentari, és que potser si el Corte Inglés no deixés el rebedor dels seus magatzems per a aquestes votacions, algú diria que es tracta d'una organització no democràtica o que fugís d'estudi?

Sembla com si la societat catalana hagués de tenir un tracte tot curiós amb l'Església, un tracte que partís d'un integrisme polític que hagués d'absorbir l'Església, com a veritable organització social que és al servei d'un bé transcendent com és el Regne de Déu.

D'una banda, a Catalunya ens trobem amb una baixa pràctica religiosa, que ronda el 5% d'assistència dominical i amb una demanda dels sagraments que cau en picat. A més, les indicacions de la jerarquia, cap pensant i portantveu de l'Església, són sovint rebudes amb retrets i crítiques de totes menes, de manera que se solen barrejar garses amb perdius: que si el Papa defensa i parla a favor de la família, aleshores se li retreuen els abusos a menors dels clergues irlandesos. Com si els dos punts tinguessin alguna cosa a veure!

Per això vull parlar d'una experiència del proppassat cap de setmana del 6 de febrer, al meu poble de Sant Hipòlit de Voltregà, i l'homenatge anomenat als Màrtirs de la Gleva del 1714. En efecte, fou en aquest primer diumenge de febrer d'enguany que s'organitzà un acte per recordar els que perderen la vida en els enfrontaments armats al voltant del santuari de Sant Hipòlit, víctimes de la guerra de successió, entre els austriacistes i els botiflers borbònics. Els fets en si, que foren posats en relleu pel nostre ínclit historiador Mn. Antoni Pladevall, que parla com moriren un bon grup de soldats a mans de la venjança austriacista i com el poble voltreganès en pagà les conseqüències.

Els organitzadors d'aquest esdeveniment, i és això al que vaig, no se'ls acudí res més que demanar als capellans actuals, el de la Gleva i al qui escriu aquestes línies, de col·locar sengles banderes estelades amb fons blau gegants, penjant de cadascun dels campanars. D'altra banda, demanaren un repic de campanes per significar la crida de les tropes a l'enfrontament armat. Després prengueren el penó de la Mare de Déu que presidí tot l'acte davant de l'església de Sant Hipòlit, llegiren un manifest i, amb les torxes enceses a plena llum, eren quarts de sis de la tarda, endegaren la seva marxa a peu fins al santuari voltreganès. Tot molt catòlic.

De fet, un reflex, fixeu-vos-hi, de la litúrgia cristiana popular, la de les processons. Però més encara, quan aquest grup de caire independentista, amb l'autoritat de l'Òmnium Cultural, ens impliquen a les parròquies i als cristians, en les seves campanyes de sensibilització. Com si realment les esglésies tinguéssim un paper rellevant en el futur de la nació.

Cal plantejar-s'ho. O bé vivim i practiquem una real separació entre l'Església i l'Estat aconfessional, o bé es viu en conseqüència la laïcitat o bé, si es vol comptar amb l'Església, potser també caldrà comptar-hi pel que fa la seva doctrina, moral, social, sexual, política.

Em temo molt que no serà així i que més aviat, aquesta operació d'aquell dia és una utilització dels pobres mossens que, agafats de trascantó, no saben dir que no i es posen al servei d'un grup concret polític i d'opinió.

Tot és molt confús, com diria aquell del migdia. Al balcó de l'entrada de Montserrat posa aquella frase torrassiana “Catalunya serà cristiana o no serà” -un altre dia ho comentarem- però el que és segur és que l'Església és de tots els batejats i no tan sols d'uns quants. Que no pretenguin utilitzar l'Església per als objectius d'alguns.

En tot cas, l'Església, avui en dia, té una força molt relativa, donat que tothom s'apunta al laïcisme més desenfrenat i passa de llarg de les seves indicacions. Primer caldria escoltar què ens diu l'Evangeli i després segur que l'aplicació social i política vindria de més a més. L'Església, malgrat el que alguns puguin dir i els interessi de poder dir, estarà sempre a favor del poble. El que passa és que a vegades no ens dirà allò que volem sentir sinó allò que ens convé que ens diguin.

Els matisos són importants, en aquest cas, i convé que no ens deixem portar per un integrisme ensucrat: el de creure que l'Església ha de servir el grup de pressió del moment, com el cas de l'Església alemanya que va haver de sucumbir sota la força del nazisme, malgrat la dissensió de molts que es varen acabar exiliant o donant la seva vida als camps de concentració.

Voleu, doncs, que Catalunya sigui cristiana o que Catalunya sigui lliure? Perquè la veritat ens farà lliures (Jn 8,32) i estic segur que els catalans estimem tant la veritat com la llibertat. L'una no va sense l'altra.