D’aquí uns anys ja no serà notícia si una política tenia “fiscal de confiança” o si aquesta política era una fantasma, com tampoc no ho serà si el “fiscal de confiança” existia; al cap i a la fi, el primer en tenir-ne és el president del Govern, i fins ara no ens hem indignat massa amb aquesta anomalia del sistema. Tanmateix, sí que haurà de canviar la manera com fins ara hem tabulat, estudiat i exigit la protecció de certs drets fonamentals, com ara la intimitat, i exemples que sense dubte s’estudiaran a les facultats de Dret i de Periodisme (si és que existeixen) seran les prohibicions judicials de què es difonguin converses privades, gravades de manera il·lícita, però que tinguin, potser distreta entre d'altres ingredients morbosos sense interès (polític), una innegable transcendència per a la cosa pública.

De tot l’afer entorn la conversa que ja corre per les xarxes a ritme inversament proporcional a la voluntat d’amagar-la i que té com a una de les seves protagonistes l’actual presidenta del PP a Catalunya, la qüestió essencial és: l’autoritat judicial ¿pot fer complir mandats que impliquin limitar, condicionar o amagar informació en un temps que els mitjans de comunicació tradicionals s’han vist arrasats, no ja pels digitals, sinó per l’anomenat “periodisme ciutadà”?

Així com les càmeres digitals automàtiques ha convertit en consumat fotògraf qualsevol amb una mínima sensibilitat, amb alguna idea al cap, amb voluntat d’escandalitzar la gent, etc., així el ciberespai ha permès, des d’un anonimat que pot ser quasi bé absolut, destacar la notícia que sigui fins i tot sense periodista. Fins i tot, apuraria, més d’un cop, sense notícia.

Si el periodisme hagués sempre estat a l’alçada del seu paper, si hagués estat veraç, compromès, valent, heroi d’un temps famèlic d’informació en tant que famèlic de llibertat, ara potser podria indignar-se amb el fet que no calgui; que cada cop, com tantes altres professions, sigui més prescindible. I així, el periodista no tindrà feina, i la del jutge, en la preservació de certs drets, esdevindrà inútil. I els principals responsables som la resta perquè, com queda clar en aquest cas, però molt més en tants altres on no hi ha pel mig cap “fiscal de confiança”, hem decidit pagar el preu. Volem saber, però som a Matrix...