La consellera Natàlia Mas, que té la virtut de parlar clar amb formes suaus, ha criticat, fa pocs dies, que l'estat espanyol es nega a publicar les dades de l'any 2022 sobre l'execució pressupostària de les inversions d'ADIF i Renfe. Avui ho ha fet. L'any 2021 de 1.462 milions d'euros previstos a Catalunya, se'n van executar només 282 milions. La polèmica saltava als mitjans després de l'enèsima jornada de col·lapse ferroviari a Catalunya amb una ministra de Gavà. Mas va subratllar que, l'any 2021, ADIF, que gestiona la infraestructura ferroviària, i Renfe, només van executar el 19% de les inversions pressupostades a Catalunya; i que aquest fet era "una decisió deliberada i constant contra els ciutadans de Catalunya". Més enllà del tren, l'incompliment inversor a Catalunya suma 2.378 milions d'euros des del 2018, mentre Madrid se n'executa un 124% -184% el darrer exercici-.

Són moments delicats de negociació per a una investidura que, si més no, pot significar una inflexió o bé per encarrilar, ni que sigui pas a pas, un canvi favorable a les necessitats dels catalans, o bé un enquistament de la “conllevància” que ens converteix en una societat forçadament estressada, o bé una caiguda ràpida als inferns de la subjugació més pregona. Per això mateix, els opinadors amb voluntat constructiva no sabem si podem fer nosa o ajudar amb les nostres apreciacions sobre aquest moment. Amb tota humilitat, em permeto recomanar que hi ha una prèvia, un punt zero, al possible acord de l’anomenada tercera carpeta, la de la vida quotidiana, més enllà de l’amnistia i continuar parlant del dret a decidir. Aquest punt previ a un debat sobre disminució de dèficit fiscal o traspàs de Rodalies (i ADIF què?) no és altre que obtenir una llei blindada de transparència, pròpia de democràcies avançades, impròpia de règims il·liberals o autoritaris.

Difícilment es podrà reclamar amb fonament qualsevol aspecte vinculat a la gestió dels nostres impostos per part de l’Estat, difícilment es tindrà un mecanisme de seguiment sistemàtic dels compliments o incompliments, sense l’obligació legal de l’Estat de transparentar l’abast territorial de les seves polítiques inversores i de finançament regionalitzat. El mecanisme de control que es demana per la taula de negociació del conflicte polític hauria de garantir-se també en la comissió bilateral per a temes fiscals i d’inversió. I aquest mecanisme és la transparència total.

Posem alguns exemples del que està passant. En un article no gaire llunyà en el temps, David Mallafré i Matias Vivas ens recordaven que ha estat el Consell de treball, econòmic i social de Catalunya (CTESC) qui ha hagut d'elaborar un estudi l'estoc de capital a Catalunya: el paper de la inversió pública i l'oportunitat dels fons Next Generation amb l’objectiu d’ajudar el Govern a orientar les inversions que se’n derivin. 

L’informe, a partir de l’estudi de les sèries d’estoc de capital disponibles, caracteritza els nivells i evolució de la dotació de capital net per habitant de Catalunya amb relació als països més rics de la UE-27 i Espanya, i se centra en els anys que van de 1995 a 2016. D’entrada la dotació de capital per càpita a Catalunya, descomptat l’efecte del diferencial en el nivell de preus, ha convergit amb els nivells dels països més rics de la UE-27; tot i que la mitjana europea s’ha frenat relativament per l’impacte dels nous estats adherits, tots ells sortint de posicions molt baixes. Ara bé, aquesta real o aparent confluència amb els països rics amaga dues realitats més perverses. La primera, la pèrdua de posicions relativa al si de l’estat espanyol; i la segona, la creixent divergència en el nivell de benestar per habitant que s’ha situat, segons les darreres dades disponibles, un 7% per sota d’Europa. El PIB per càpita en paritat de poder de compra a Catalunya ha passat d’estar anivellat o lleugerament per sobre de la mitjana europea en la dècada del 2000, a estar per sota, amb un punt crític l’any 2013, d’un 12% inferior. D’aquí es dedueix la necessitat de millorar la qualitat i la composició de la inversió i que, més estoc de capital per càpita no garanteix una millora del benestar, ni de la cohesió. Vostès no creuen que per una governança eficient i democràtica, dades com aquestes haurien de ser obligatòries de publicar-les sistemàticament per part de l’Estat i no d’un organisme parapúblic?

Anem a un altre cas d’escàndol. L’Estat no ha fet pública mai la informació sobre la balança fiscal fins a l’any 2008, en què la pressió de diversos partits polítics catalans ho aconseguí. Foren dades de l’any 2005 amb mètodes consensuats per un grup plural d’experts. En aquell moment, el dèficit fiscal català, es va situar entre els 10.000 i els 14.000 milions d’euros, en funció del mètode escollit. Com pot ser que un estat que es vanta de ser el més descentralitzat no tingui l’obligació de publicar anualment l’evolució de les balances fiscals? Potser perquè els ciutadans catalans, fins i tot aquells que es consideren molt espanyols, veurien que aplicant una mitjana ponderada, el dèficit fiscal de Catalunya acumulat en els darrers 19 anys, és de 518.776 milions d'euros.

Hi ha diversos mecanismes que provoquen aquest efecte nefast. Moltes noves competències transferides no anaven acompanyades de la corresponent transferència pressupostària. Així que això ha significat un sobreesforç econòmic. La Generalitat, o s’endeutava, o retallava d’altres partides. Hi ha un exemple escandalós de l’inici de l’autonomia pujolista. Mentre la ràtio escola pública privada a Espanya era un 80%/20%, a Catalunya era 40%/60% per dèficits històrics del franquisme. Què van traspassar amb l’autonomia? Les escoles públiques deteriorades amb partides destinades al simple manteniment.

Una altra derivada de l’infrafinançament és la pujada d’impostos a Catalunya, que de vegades es ven com a mesura progressista, però que encobreix la necessitat de compensar el dèficit fiscal. I a sobre, en cas de necessitat com en la crisi de 2008, la Generalitat va haver d’emetre bons als mercats de deute i poc després va haver de recórrer al finançament a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) obligant-la a endeutar-se amb l’Estat.

Un altre front. Aquest estiu passat, el govern de la Generalitat va enviar una carta de reclamació a l’executiu estatal, en què sol·licitava que tornés 1.700 milions d’euros a les arques públiques catalanes, “el que pertocava” per “compensar” les rebaixes d’impostos dels darrers tres anys decidides des de Madrid: rebaixes a l’impost especial sobre l’electricitat o l’IVA en l’electricitat. Mas va proposar que l’Estat retornés els 1.700 milions en còmodes terminis. La resposta: “hemos de mejorar la convivència” Mentrestant, s’ha produït una reducció dels recursos: 37% de recaptació d’IVA en lloc del 50%, que se suma a un “repartiment injust” dels objectius de dèficit (rigorós per les autonomies, flexible per l’Estat) i una execució pressupostària de només el 54% de les inversions previstes. Els ingressos de l’Estat han crescut un 88,7% mentre que els de les comunitats autònomes només han pujat un 40,5%.

Finalment, i sense voler ser exhaustiu, hi ha el tema de la publicació de les dades de renda familiar disponible en equiparació de preus de compra, que són les que de veritat situen la riquesa i el benestar de les persones i les famílies dels territoris. La renda per càpita surt de dividir el PIB per la població, tampoc determina el grau de diferència social. La renda disponible és aquesta xifra amb l’afegit d’allò que s’aporta i d’allò que es rep de l’estat. En aquest rànquing els catalans ja passem de la tercera posició cap a la meitat de la llista. Finalment, quan a aquesta renda disponible s’hi afegeix en igualtat de preus de compra, és a dir, tenint present el cost diferencial de la vida, els catalans passem a la cua de la llista. Els humils i les classes mitjanes a Catalunya són més pobres relativament que en territoris on el PIB per càpita se situa molt endarrere de Catalunya.
 
Ha estat, un altre cop, un estudi no estatal de l’any 2020 titulat “El cost de la vida a les Comunitats Autònomes, Àrees Urbanes i Ciutats d’Espanya” que ha hagut de posar el dit a la nafra mostrant com Barcelona presenta un dels indicadors de preus més elevat, de 121,6 (sent el valor per Espanya = 100); per comprar una mateixa cistella de productes a Barcelona cal un 21,6% més de diners que en la mitjana d’Espanya. Dit d’altra manera, si es vol igualar el poder de compra de les famílies d’unes i altres ciutats hauríem de compensar la població amb un cost de vida superior amb una renda més elevada. Suposo que s'adonen de la importància de tenir aquestes dades a l’hora de definir sostres salarials, topalls al lloguer o nivell de prestacions socials. I d’aquests estudis se n’han d’encarregar administracions perifèriques?

No ens enganyem. La base socioeconòmica del règim oligàrquic madrileny és la que sosté el tinglado d’estat il·liberal i centralista. Per això, hi ha l’ocultació deliberada de dades estratègiques que farien obrir els ulls a la ciutadania de Catalunya, es consideri catalana o espanyola. O sigui que, insisteixo: no hi haurà tercera carpeta d’investidura sòlida, sense l’obligació, tan simple per democràtica, de publicar tots els números.