Carles Puigdemont ha enviat aquest divendres, en la seva enèsima giragonsa com a president de la Generalitat, aquest cop improvisada per acontentar els mitjans de comunicació i líders d'opinió partidaris d'un "diàleg" que segueix sense comparèixer, una carta a la presidenta del Congrés, Ana Pastor. Li explica que hi vol comparèixer per explicar la seva determinació, i també la del Govern a tenor dels documents signats, de fer un referèndum l'1 d'octubre. El govern espanyol ho ha interpretat, no cal dir-ho, com una "rectificació" però no acceptarà cap format que no inclogui una votació sobre la proposta catalana (de nou projecte espanyol per a Catalunya no se'n preveu cap) i la posterior humiliació política gràcies als diputats de les 50 províncies espanyoles i els enclavaments magribins de Ceuta i Melilla. El PDECat no s'ha volgut sumar aquesta setmana a la moció de censura malgrat que, tenint Catalunya com a prioritat, es fa difícil ser equidistant entre Rajoy i Pablo Iglesias. Però la Moncloa tampoc els agrairà el gest i no regalarà a Puigdemont el plató de la carrera de San Jerónimo en les condicions que el demana. De la mateixa forma que no va regalar als neoconvergents el grup parlamentari tot i haver-ho acordat (i pagat per avançat).

Puigdemont segueix dedicant els seus principals esforços a fer realitat el principal compromís polític de Junts pel Sí, el d'assolir la independència de Catalunya. Els assumptes de gestió els delega en els seus consellers i, per desesperació d'alguns dirigents propers a Marta Pascal, sovint es fa seu el criteri del president del PDECat, Artur Mas, en la resta de temes. És el que va passar, per exemple, quan va defensar que no calia que el consorci del Palau de la Música incriminés CDC en el cas Palau, que ja ha quedat vist per sentència.

Posats a ser creatius i satisfer els corifeus del diàleg que es miren expectant Lliures i altres productes polítics que es couen a l'espera que el procés faci un pet com un gla, Puigdemont potser hauria de proposar als seus socis de Junts pel Sí i a la mesa del Parlament que convidin Mariano Rajoy a la cambra. El darrer cop que hi va anar va ser la primavera de 2011. Uns mesos abans de ser escollit president del govern va visitar, de la mà d'Alícia Sánchez Camacho, com un gest de proximitat. El més rellevant de la visita va ser quan el periodista Albert Martín li va preguntar en roda de premsa per l'acte electoral en el vaixell d'un narco gallec que va destapar Público. I per què hauria de venir aquest cop Rajoy al Parlament? Doncs per defensar la unitat d'Espanya. I si el peatge per anar al Congrés és votar sobre el referèndum que impulsa la majoria governamental catalana la torna podria ser que el Parlament també votés, però en aquest cas el projecte d'adhesió a Espanya.

Una i altra votació tindrien, no cal dir-ho, un resultat inequívoc. Ni a la carrera San Jerónimo acceptarien les intencions de Puigdemont ni al Parc de la Ciutadella serien ben acollides les propostes de Rajoy. Un xoc de legitimitats en tota regla entre dos parlaments que es reclamen legítims, que es neguen a cedir sobirania i que potser serviria per evitar el xoc de trens que tanta por fa a l'establishment català i espanyol. El "bany de democràcia" que Madrid i els partidaris de la tercera via a Catalunya volen donar al cap de l'executiu català no servirà de res, però potser l'element de confrontació democràtica que implicaria que Rajoy passés pel mateix forçaria un diàleg sincer que arraconés les vies unilaterals. Esperarem els editorials demanant a Rajoy que ens vingui a convèncer.