S'acaba l'agost, i es torna de les vacances cap a la feina, a l'escola o la rutina que toqui. En aquest moment de l'any, qui no es mira amb perspectiva el curs que es presenta i pensa quins compromisos agafar amb il·lusió? Tornem també amb l'esdeveniment que ha marcat el mes d'agost i setembre, i que continua acaparant titulars. El petó no consentit de Rubiales a Hermoso en la celebració de la victòria de la Copa del Món de futbol ha destapat debats que algunes creiem superats, com la teoria del consentiment viciat sota relacions de poder o els efectes de la violència de gènere en entorns laborals.
El que a mi personalment em xoca més és que es qüestioni la veracitat de les declaracions que Jennifer Hermoso ha fet per activa i passiva, expressant que el petó no va ser consentit. Interpretacions de gravacions del moment han portat que diverses persones defensin que el petó sí que va ser consentit, però que la jugadora va canviar de posició davant de la pressió de grups feministes i del rebombori que s'havia creat. L’ataquen també per no reaccionar com creuen que hauria de respondre una dona que pateix un abús, la culpen de no ser la víctima bona o perfecta.
A aquests comentaris no se'ls ha de donar menys importància de la que tenen: ens ensenyen que encara ens queda molt feminisme per endavant. Que es continua dubtant d'una dona quan és la seva paraula contra la d'un superior. I francament, estic cansada que es dubti de nosaltres, de les dones. Em fa pensar en quantes vegades hem dubtat de nosaltres mateixes: en l'àmbit quotidià, quantes vegades hem repassat decisions ja preses o quants cops hem revisat correus, articles, informes, intervencions, etc., en una freqüència molt major que els homes. La relació entre una autoestima més baixa i ser dona està comprovada, i es dona en part perquè als homes se'ls felicita més pels èxits i perquè es vincula més la felicitat de les dones a relacions amb altres persones.
Jo crec que el qüestionament sistemàtic que es fa de les decisions que prenem les dones, fa que nosaltres ho repliquem i que ens sigui molt més difícil estar segures d'una decisió. O que ens sigui molt complicat prendre-les soles. "Estàs segura de tenir fills?", "Estàs segura de no tenir-ne?", "Vols dir que és el moment de canviar de feina?", "Amb qui surts avui, ja saps com tornaràs?", o "Vols dir que et queda bé aquest pantaló curt?" Preguntes com aquestes, que es poden fer sota un afany de protecció o per inèrcia, i si es fan sobretot a la infància o l'adolescència, lliguen les decisions quotidianes i vitals a la validació externa i impossibiliten desenvolupar una autoestima forta.
Davant de la falta d'estudis que demostrin aquesta teoria, jo tinc un propòsit per aquest curs que ve. A les amigues, mares i àvies, germanes, companyes i excompanyes de feina, i a les dones en general amb qui xerri una estona, vull dir-los que ho estan fent molt bé. Que prenguin la decisió que prenguin, tot anirà bé.
Repetir-nos que tot anirà bé, com un mantra, sembla simple, i a més no és una solució. Perquè reafirma la dependència que tenim les dones d’aquesta validació externa. Crec, però, que algunes lectores entendran el que vull explicar, i que potser si ens ho repetim prou vegades, ens ho podem acabar creient.
Que ho estem fent bé. Que la Jennifer Hermoso ho està fent fantàstic. I que ja és hora que dediquem més energia a fer coses més importants i que ens omplen més que revisar les nostres accions i decisions; coses tan importants com repetir la teoria del consentiment viciat o de la víctima perfecta a defensors de Rubiales, tornar a la rutina amb energia o escollir un nou hobby per aquest curs vinent.
Agraïments a Olympia Arango, Alessandra Palomar, i a la resta de dones de l’Espai Zero Vuit.
El que a mi personalment em xoca més és que es qüestioni la veracitat de les declaracions que Jennifer Hermoso ha fet per activa i passiva, expressant que el petó no va ser consentit. Interpretacions de gravacions del moment han portat que diverses persones defensin que el petó sí que va ser consentit, però que la jugadora va canviar de posició davant de la pressió de grups feministes i del rebombori que s'havia creat. L’ataquen també per no reaccionar com creuen que hauria de respondre una dona que pateix un abús, la culpen de no ser la víctima bona o perfecta.
A aquests comentaris no se'ls ha de donar menys importància de la que tenen: ens ensenyen que encara ens queda molt feminisme per endavant. Que es continua dubtant d'una dona quan és la seva paraula contra la d'un superior. I francament, estic cansada que es dubti de nosaltres, de les dones. Em fa pensar en quantes vegades hem dubtat de nosaltres mateixes: en l'àmbit quotidià, quantes vegades hem repassat decisions ja preses o quants cops hem revisat correus, articles, informes, intervencions, etc., en una freqüència molt major que els homes. La relació entre una autoestima més baixa i ser dona està comprovada, i es dona en part perquè als homes se'ls felicita més pels èxits i perquè es vincula més la felicitat de les dones a relacions amb altres persones.
Jo crec que el qüestionament sistemàtic que es fa de les decisions que prenem les dones, fa que nosaltres ho repliquem i que ens sigui molt més difícil estar segures d'una decisió. O que ens sigui molt complicat prendre-les soles. "Estàs segura de tenir fills?", "Estàs segura de no tenir-ne?", "Vols dir que és el moment de canviar de feina?", "Amb qui surts avui, ja saps com tornaràs?", o "Vols dir que et queda bé aquest pantaló curt?" Preguntes com aquestes, que es poden fer sota un afany de protecció o per inèrcia, i si es fan sobretot a la infància o l'adolescència, lliguen les decisions quotidianes i vitals a la validació externa i impossibiliten desenvolupar una autoestima forta.
Davant de la falta d'estudis que demostrin aquesta teoria, jo tinc un propòsit per aquest curs que ve. A les amigues, mares i àvies, germanes, companyes i excompanyes de feina, i a les dones en general amb qui xerri una estona, vull dir-los que ho estan fent molt bé. Que prenguin la decisió que prenguin, tot anirà bé.
Repetir-nos que tot anirà bé, com un mantra, sembla simple, i a més no és una solució. Perquè reafirma la dependència que tenim les dones d’aquesta validació externa. Crec, però, que algunes lectores entendran el que vull explicar, i que potser si ens ho repetim prou vegades, ens ho podem acabar creient.
Que ho estem fent bé. Que la Jennifer Hermoso ho està fent fantàstic. I que ja és hora que dediquem més energia a fer coses més importants i que ens omplen més que revisar les nostres accions i decisions; coses tan importants com repetir la teoria del consentiment viciat o de la víctima perfecta a defensors de Rubiales, tornar a la rutina amb energia o escollir un nou hobby per aquest curs vinent.
Agraïments a Olympia Arango, Alessandra Palomar, i a la resta de dones de l’Espai Zero Vuit.