Les dosis d’esport d’alt nivell continuen. Ja sabeu que el vent les amuntega al calendari, i després de l’Eurocopa el nacionalisme banal dels estats tindrà una nova opció d’aixecar banderes, en aquest cas a cop de medalles fins a l’11 d’agost. Perquè al final tot s’acaba transformant en rànquings i la geopolítica i les guerres encobertes tenen també aquesta traducció. En els temps de murs i de socialisme democràtic, l’estampa que em ve és la del resultat final: tenien més medalles els EUA o l'URSS? I amb els russos, els cubans, l’alemanya democràtica i els xinesos i tots aquells que fossin en l’estela del bloc, contraposats a la resta de la humanitat.
És clar que tens més opcions com més atletes o esportistes presentis a la batalla i aquí tant els EUA com l’amfitriona França copen els 600 atletes també australians i britànics o japonesos tenen delegacions nombroses, Espanya hi duu uns 300 esportistes, i no hi haurà delegació ni de Rússia, ni de Bielorússia per la invasió d’Ucraïna.
I aquest vespre la inauguració dels Jocs que per primer cop no es farà en un estadi, sinó al riu Sena, amb la participació de més de 10.000 esportistes. És allò que acaba gravat a la retina mundial, buscant no només épater les bourgeois, sorprendre els burgesos, sinó épater tout le monde.
L’impacte d’aquestes cerimònies d’inauguració va més enllà del nedador que acumuli més ors, o del velocista que trenqui rècords olímpics, això ha de marcar la imatge que es pugui tenir dels amfitrions, i que renovi en el cas de París, la de fa 100 anys.
Barcelona encara viu de l’amics per sempre, de l’Hola Barcelona, la Caballé-Freddy Mercuri i de la Fura dels Baus i del peveter encès a cop de fletxa.
El peveter de Barcelona, que, per cert, el van construir a la fàbrica del ferro (la Schwartz Haumont) del meu poble, Vila-seca, al Tarragonès. Va venir a ser com la torna a l’actuació de l’arquitecte Pere Domenenech i Roura, el fill de Domènech i Montaner, que és qui va construir l’estadi Olímpic Lluís Companys a Barcelona i també el Celler vinícola de Vila-seca. De manera que amb el pas dels anys es tancava un cercle arquitectònic.
I la transformació de la ciutat de Barcelona encara la devem al 92 i a aquells Jocs. La teoria que les ciutats que no són capitals d’un estat necessiten esdeveniments de ressò internacional, com uns Jocs, o després el Fòrum de les Cultures, que va ser el succedani d’una Expo que no es podia fer per calendari, perquè ja l’havia organitzat Sevilla, ho reblava.
És clar que es pot no ser capital d’un estat i que els impostos que pagues reverteixin allà on vius. No és el cas, i a més d’aquest medaller tot just acabat d’estrenar amb les competicions prèvies a la inauguració dels Jocs de París, el que ha circulat les últimes hores és el rànquing de l’execució pressupostària de l’Estat. Junts que va votar en contra de la reforma de la llei d’estrangeria, i dels índexs de dèficit públic, ha difós les dades de distribució de la inversió territorialitzada de l’Estat durant el 2023, i que es resumeixen en aquest titular: 45% d’execució a Catalunya i 212% a Madrid, 130 euros per un català i 373 per un madrileny.
La negociació d’aquests dies que mantenen PSC i ERC, amb viatge llampec de Pedro Sánchez inclòs, ha vingut acompanyada de l’obertura de l’aixeta dels euros pels endarreriments d’altres compromisos anteriors.
De fet, sempre ha estat aquesta l’eina negociadora, quan els interessa alguna cosa, mirar de posar al dia els deures anteriors, un continu històric. I això sense parlar del gruix de la negociació: el finançament singular, que de sempre ha fet dir a Alfonso Guerra, que una cosa era que el tingués el País Basc, l’altra que ho tingui Catalunya.
Tal com està el pati, i ja veurem com evoluciona la possible investidura d’Illa, i el retorn de Puigdemont, potser en comptes dels Jocs d'hivern, ja aparcats, valdrà més presentar candidatura als JJOO d’estiu, si fer un cafè amb llet a la plaça Reial acaba comportant una nova injecció econòmica pel país, i pel seu Cap i Casal.