La confrontació s’ha desat al calaix. Primer ERC i ara Junts, tots dos partits han pujat al carro de la negociació amb l’Estat per intentar resoldre el conflicte polític secular entre Catalunya i Espanya. Els fets de 2017 ja són part de la història recent del país, com un intent fallit d’assolir la independència. Ara estem en un altre estadi, que reprèn la tradicional pulsió catalana de reformar l’Estat per trobar-hi un encaix més o menys còmode. 

Potser aquest cop serà diferent, no es pot saber. El que sí que sabem és que de 1714 ençà, tots els intents han acabat com el rosari de l’aurora. Tots. Sigui com sigui, cal admetre que s’ha arribat a nivell que no es podien ni sospitar pocs mesos enrere, quan l’aritmètica parlamentària va obrir la porta a una dimensió desconeguda de la política espanyola, amb concessions per part del PSOE que semblaven impossibles. 

Tanmateix, de seguida de confirmada la continuïtat a la Moncloa, de seguida es van produir senyals que ens fan preveure que potser el màxim resultat de les negociacions d’investidura serà una amnistia que encara hem de veure en què queda. El fantasma de l’Estatut passat pel ribot del Congrés plana sobre una tramitació que es preveu llarga i complicada. De la resta de compromisos, és probable que segueixin el camí del català a Europa.

Què han de fer els partits catalans si Sánchez no compleix les seves promeses, com ha passat amb la retirada de l’ordre del dia de la votació sobre el català a Brussel·les? No poden fer res, ara per ara, i el president espanyol ho sap. Els ha atrapat en la seva teranyina i no podran sortir-ne, almenys fins a les properes eleccions catalanes de 2025. 

Per què? Perquè necessiten mantenir viu el relat de la negociació amb l’Estat per resoldre el conflicte polític. Han fet una aposta ferma i decidida per aquesta opció i admetre el fracàs abans dels comicis al Parlament només aprofundiria el desencant de l’electorat independentista. Creixeria encara més l’abstenció i així s’obriria la porta a un triomf contundent i inapel·lable de Salvador Illa, que sap que només ha de quedar-se quiet i no parlar gaire per aconseguir la clau de la Plaça Sant Jaume.

Es resum, Pedro Sánchez sap que té sota control els partits catalans, almenys fins al 2025. Sap que no estriparan la baralla abans de les eleccions i pot gestionar amb una relativa tranquil·litat el 2024. D’aquí la seva reacció calmada i serena quan li van preguntar per la reunió amb Puigdemont anunciada per Turull: “jo miro l’agenda i només tinc una reunió amb el president de la Generalitat”, va dir enriolat.

Catalunya torna a intentar canviar una Espanya que s’agrada tal com és, amb les seves coses bones i dolentes. Les cessions d’ara són fruit de l’aritmètica electoral i no pas de la convicció que calgui reformar Espanya per afavorir un encaix de Catalunya. Cada cop que s’ha intentat reformar l’Estat, Catalunya ha sortit mal parada. Tant de bo sigui un pronòstic equivocat, però res no indica que aquest cop serà diferent. Es pot fer una altra cosa? Amb l'actual correlació de forces, la resposta és negativa.